Es matí ha despertat,
en blanc i negre.
Som peces d'escacs
fent una partida interminable.
Si tu mous aquí,
jo moc allà.
Si tu avances,
jo em desplaço per menjar-te
la peça.
I quan tinc un escac,
ets tu qui apuntes amb destresa
i te la menges.
Me pas la vida fent regals
i fins avui no he sabut
que el regal d'aquesta vida,
quin absurd,
soc jo.
Fa temps que no estripo papers
amb la il·lusió d'un infant
que obre el seu regal.
Els meus ulls cobdicien
avui i sempre
els regals aliens
que mai no m'han arribat.
I segueix la partida interminable,
a trenc d'alba.
Escac i mat, me diuen,
serenament.
I el rei, oh pobre rei,
mor d'amor una altra vegada,
i m'embolic
i som el regal que ningú
no pensava.
Menjar-te el melic,
mentre dorms.
Mentre fantasieges on et tocaré
el proper cop.
Menjar-te els llavis,
perquè tinc gana;
mentre anheles que ho faci
fins i tot de matinada.
Menjar-te el sexe,
a tota hora.
Mentre somrius i m'abraces
tota l'estona.
Emboirat sota una llum freda
d'un blanc borrós esfereïdor
una ombra que m'abraça
i no ets tu, sino la mort.
"No marxis", em diu ella.
"No marxis que riurem plegats;
i junts farem befa
per aquells que ens ploraran".
"No em toquis, estúpida,
la mort no en sap d'abraçar.
I ara marxa, vella púrria,
la nit es fon i ja es fa clar".
Ets com la joguina preferida
que hom voldria tenir de petit.
Aquella joguina que mai no està arraconada,
ni sola,
ni plena de pols.
Aquella joguina que t'acompanya arreu,
onsevulla que vagis,
a l'escola, al saló de casa,
al llit on somies en ser adult.
Ets aquella joguina indomable,
que per molt que passin els anys,
no hi ha qui la doblegui,
però tampoc,
qui l'abandoni.
Perquè ets i seràs,
la joguina preferida que hom podria desitjar.
