Emboirat sota una llum freda d'un blanc borrós esfereïdor una ombra que m'abraça i no ets tu, sino la mort. "No marxis", em diu ella. "No marxis que riurem plegats; i junts farem befa per aquells que ens ploraran". "No em toquis, estúpida, la mort no en sap d'abraçar. I ara marxa, vella púrria, la nit es fon i ja es fa clar".
Estimo com qui pot estimar una olor, com l'aroma d'una rosa hivernenca. Estimo com qui pot estimar un sabor, com el de la llimona, amb aquella acidesa. Estimo com el punt lluminós que és Mart, rogenc dins la immensitat de l'Univers. Estimo com qui pot estimar, en un instant, la innocència d'un somriure latent. Estimo, estimo i torno a estimar. Imatges. Paraules. Records. Estimo tant que ja no sé estimar. Perquè estimar, ho és tot.
