T’asseus, i m’esperes. I mentre esperes, jo espero veure’t. Frisso d’arribar, i seure i contemplar i fer-te parlar quan no pots parlar, perquè amb mi, els teus silencis no són neguits, sinó desig. I mentre em desitges, dues croquetes al meu plat. I comença l’àpat. Somriures. Més silencis. Preguntes. I les croquetes, al plat. Perquè soc incapaç de punxar-les mentre em miris així. Menja-les, em dius. I no em parles de les croquetes, sinó d’aquelles avellanes que són els teus ulls brillants, cada cop que em sents, cada cop que em mires, cada cop que et faig somriure. Menja-les. Però no ho diguis a ningú.
