T’asseus, i m’esperes.
I mentre esperes, jo espero veure’t.
Frisso d’arribar,
i seure
i contemplar
i fer-te parlar quan no pots parlar,
perquè amb mi,
els teus silencis no són neguits,
sinó desig.
I mentre em desitges,
dues croquetes al meu plat.
I comença l’àpat.
Somriures.
Més silencis.
Preguntes.
I les croquetes, al plat.
Perquè soc incapaç de punxar-les
mentre em miris així.
Menja-les, em dius.
I no em parles de les croquetes,
sinó d’aquelles avellanes
que són els teus ulls brillants,
cada cop que em sents,
cada cop que em mires,
cada cop que et faig somriure.
Menja-les.
Però no ho diguis a ningú.
