Ser o no ser

M’abraça el dolor,  
que em venç,
una vesprada més. 
I a bocins
recullo una a una les peces 
d’aquest cor trencat, 
amb l’esperança que torni a bategar. 

Potser no vulguis tornar. 
Potser el mal és tan gran 
com ho és la buidor que ens abraça, 
de matinada, a l’hivern, 
d’una manera gèlida i inhumana. 
Entumint els nostres cors, 
la nostra ànima. 

Cada mot teu em convida al desànim, 
a la solitud més abstracte 
que hom pot aconseguir: 
ser res dins el no res. 

I aixi en aquesta disbauxa absoluta 
de ser sense ser, 
soc qui soc sense ser qui vull ser, 
ni sense ser qui tu vols que sigui.