Ser o no ser

M’abraça el dolor,  
que em venç,
una vesprada més. 
I a bocins
recullo una a una les peces 
d’aquest cor trencat, 
amb l’esperança que torni a bategar. 

Potser no vulguis tornar. 
Potser el mal és tan gran 
com ho és la buidor que ens abraça, 
de matinada, a l’hivern, 
d’una manera gèlida i inhumana. 
Entumint els nostres cors, 
la nostra ànima. 

Cada mot teu em convida al desànim, 
a la solitud més abstracte 
que hom pot aconseguir: 
ser res dins el no res. 

I aixi en aquesta disbauxa absoluta 
de ser sense ser, 
soc qui soc sense ser qui vull ser, 
ni sense ser qui tu vols que sigui. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.