M’abraça el dolor,
que em venç,
una vesprada més.
I a bocins
recullo una a una les peces
d’aquest cor trencat,
amb l’esperança que torni a bategar.
Potser no vulguis tornar.
Potser el mal és tan gran
com ho és la buidor que ens abraça,
de matinada, a l’hivern,
d’una manera gèlida i inhumana.
Entumint els nostres cors,
la nostra ànima.
Cada mot teu em convida al desànim,
a la solitud més abstracte
que hom pot aconseguir:
ser res dins el no res.
I aixi en aquesta disbauxa absoluta
de ser sense ser,
soc qui soc sense ser qui vull ser,
ni sense ser qui tu vols que sigui.
Like this:
Like Loading...