M’abraça el dolor, que em venç, una vesprada més. I a bocins recullo una a una les peces d’aquest cor trencat, amb l’esperança que torni a bategar. Potser no vulguis tornar. Potser el mal és tan gran com ho és la buidor que ens abraça, de matinada, a l’hivern, d’una manera gèlida i inhumana. Entumint els nostres cors, la nostra ànima. Cada mot teu em convida al desànim, a la solitud més abstracte que hom pot aconseguir: ser res dins el no res. I aixi en aquesta disbauxa absoluta de ser sense ser, soc qui soc sense ser qui vull ser, ni sense ser qui tu vols que sigui.
