Nins i confinament

Lo bo que té estar confinat és que tens més temps per dedicar-te a tu i als teus. Jo, per exemple, he aprofitat per ampliar el cercle familiar. He descobert que tinc una filla adolescent. Abans del confinament no la veia quasi mai, de fet, fins fa poc ni sabia que existia, tret quan apareixia pel menjador un pic a la setmana per demanar sa paga.

Me’n demanava deu i sempre acabava amb un billet de 50. No sé com putes s’ho feia. Jo crec que n’ha après de sa mare. Bona és aquella per treure’m els quartos. Amb elles dues a la taula de diàleg, te dic jo que en Sánchez donaria lo que li pertoca a Catalunya. Vamos!

La veritat, però, que la veig poc a la meva filla. Està més temps tancada a la seva habitació amb el Tik Tok que el temps que triga l’Ada Colau en contractar un nou assessor.

En canvi, el petit de la casa ha descobert que li agrada la cuina. Diu que vol ser com el Chicote, per anar pels bars a dinar i sopar gratis. I que si no li agrada el que menja, pugui entrar a la cuina a pegar quatre crits al cuiner.

De fet, la primera experiència del petit a la cuina era de quan tenia 4 anys. El vaig aglapir amb un ganivet d’aquells afilats intentant tallar fuet. Li vaig deixar ben clar que fins que no els tengués ben peluts, res de tocar aquell ganivet.

Per sort, va aprendre que el fuet es menja a mossegades i no el va tornar a fer servir. El problema és que dies després me’l vaig endur a fer la compra i en arribar a la carnisseria, el pobre es va quedar embambat mirant com el carnisser tallava les peces de carn.

De cop, amb la botiga plena de gent, el meu fill es gira i em diu: “Aquest home els deu tenir molt peluts, eh?”. No sabia on m’havia de ficar. Les senyores em van mirar amb la mateixa cara que fa na Letizia quan la Sofia li demana l’hora.

Fa unes setmanes, va dir que ens faria canelons i que els volia fer ell tot sol. Se va passar tot es dematí a la cuina fins que ens va servir el plat. Però alguna cosa li degué fallar. Els canelons no eren canelons, sinó macarrons farcits de carn. I n’havia fet només cinc per cada un. Ens els vàrem menjar, però ens vàrem quedar amb més gana que en Paquirrín a Supervivientes.

Així que vàrem fer un assalt al rebost per veure què més podíem preparar. Mentre, la filla adolescent, que té un canet petit i molt graciós d’aquells que mai no fa renou, ens va demanar si li havíem donat de menjar.

No, li vaig dir. El ca és teu i és obligació teva donar-li de menjar. Es va ajupir i va treure la llauna de menjar del ca de les escombraries. En aquell moment vaig donar gràcies a Déu de que el petit cuiner no hagués sabut fer els canelons en format més gran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.