Sa rondalla des pollastre i es cunyat

Sabeu aquells tipus de cunyats que tothom té i que saben de tot, i més que ningú. Idò jo no en tenc cap així. Però el meu és peculiar. Mirau, s’altre dia vàrem tenir el primer dinar familiar post confinament, i el molt idiota es va presentar amb un pollastre de corral tan gran com es merder que té el rei emèrit. Ell, que no ha cuinat en sa seva puta vida, es va oferir a fer-lo al forn i ens va assegurar que havia fet un curs per internet durant aquells dies de tancament a casa. I que l’èxit estava assegurat. Que res no podia fallar. Vaja, com el primer d’octubre.

De fet, ens va dir que l’havia estat engreixant durant totes aquelles setmanes a base de fer-lo menjar de tot. El pobre no es va privar de res. Menjava del que tenia a la dreta, a l’esquerra, al mig… de per tot, vaja que allò era un festival. Podríem dir que l’estava eixamplant com fa Esquerra amb el partit.

S’animaló feia un goig que just de veure’l no sabies si era un pollastre o una estruç. Era enorme. Però les coses es van començar a tòrcer quan l’anàvem desplomant. Davall de tanta ploma s’hi amagava un pollastre qualsevol. Amb unes cuixes qualsevols. Amb uns pits qualsevols. Res, que era un simple pollastre. Es meu cunyat va amagar sa decepció que tenia prometent que es gust d’aquell pollastre seria el millor que mai no haguéssim tastat. Vaja, com s’autonomisme, que sembla que ja va bé a alguns.

Després d’unes quantes hores a n’es forn, i ja amb unes quantes cervesetes que dúiem a sobre, el meu cunyat el va treure a taula. Tenia molt bona pinta, sa veritat. Ses coses com son. Però els problemes arribaren quan va començar a servir-lo. Estava dur com una pedra. Crec que en comptes d’engreixar-lo amb pinso ho va fer amb ciment porland. Li vam dir que allò no podia ser, que era immenjable. “Que sí, que sí, heu de tenir confiança amb mi”, no feia més que dir. Vaja, si fa no fa, com fan els partits independentistes amb nosaltres.

No sé si havia engreixat el pollastre amb pinso o ciment portland

Aviat va adonar-se, però, que allò no ho tallaria amb un ganivet. Però no hi ha res que l’enginy del meu cunyat no arregli, així que va anar a sa caseta de s’hort i va aparèixer amb sa radial i va començar a fer trossos per a tots. Va servir un tros de pollastre a tothom i va dir que confiéssim amb ell. Que ens agradaria. Que estava fet per a tots nosaltres. Incrèduls, ens el vàrem mirar i vàrem decidir tenir confiança novament amb ell.  8 segons va ser el que va durar el pollastre al meu plat. Igual que la declaració d’independència d’en Puigdemont.

Allò era impossible de tallar. Si fins i tot l’os pareixia un tocinito del cielo en comparació a la carn que, se suposa, era el que ens havíem de menjar. Vaja. Que el cunyat, ens havia tornat a enganyar. I no era el primer pic que ho feia, però noltros, com que som de bona fe, havíem pensat que aquell cop seria diferent, i havíem fet una festa per a celebrar-ho, com la del 27 d’octubre de 2017.  

Allò va crear un sisme de proporcions enormes entre la família. Uns, que li féssim confiança un cop més. Altres, que allò era un atac a la nostra dignitat, ja que sempre hem sigut de bon menjar. I mentre la família discuteix, aquí estam, llepant els ossos d’aquell pollastre que ens havien assegurat, un 1 d’octubre, que seria el millor de les nostres vides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.