Monòleg: Mallorquins i els idiomes

Una conversa entre dos mallorquins és el mateix a que vagis a la perruqueria i demanis que et tallin les puntes i surtis com jo. Tallem lletres i paraules que dona gust.  

De fet, no som molt donats a fer explicacions i a explicar grans coses de ses nostres vides, tret que sigui per dir que com Mallorca no hi ha res. Posaré un exemple de conversa entre dues persones qualsevols d’un poble qualsevol de Mallorca que es troben pel carrer:

  • Eh!
  • Uep!
  • Va bé?
  • Si
  • Au
  • Dios


Resumint: la vida els hi va molt bé a tots dos, no tenen problemes de cap tipus, han rebut oli i llet per part del Borbó i seguiran vivint amb un sou de merda mentre turistes alemanys tenen un COMPLETO per 200 euros a la setmana, que subvencionarem amb l’IBI i altres imposts amb un somriure a sa cara.

En canvi quan xerrem en castellà, la cosa canvia. He de reconèixer que podem treure de quici a qualsevol. Fem una entonació que pareix que estem preguntant, quan en realitat estem afirmant. S’altre dia vaig telefonar a la companyia del telèfon.

  • Le llamo de Palma de Mallorca?
  • Pues si no lo sabe usted.
  • No digo, que le llamo de Palma de Mallorca?
  • Pero a ver señor, que no sé yo de donde me llama usted.

I així et pots passar tot un capvespre. Que no sigui per això que Madrid mai ens entén i sempre acabam pagant més que la resta de comunitats.

Amb l’anglès, però, la cosa es complica. Durant molts anys vaig fer feina a l’oficina d’atenció internacional de la Zarzuela. Rebíem gent d’altres països que tenien visites programades amb en Juan Car. Un dia, mentre estava fent la meva feina, varen entrar dues dones, ja grandetes i una mica grassonetes, de la lliga britànica a favor de la monarquia. Una d’elles va fotre una travelada que gairebé cau damunt una taula de vidre que hi ha al centre de la sala. Clar, me va sortir de dins: AI SI CAUS.

Se varen posar histèriques. Clar, jo no sabia a que venia aquell histerisme. Després ho vaig saber. AI SI CAUS en anglès vindria a ser que jo veig vaques.

Va ser gros. En Juan Car me va despedir. I d’aquí vaig entrar al meravellós món de la farandula. Vaig compartir escenari amb artistes de la talla mundial com en Leonardo Dantes. Se passava el dia fent així. Quan anava a pixar era gros. També vaig coincidir amb en Jesulin de Ubrique que entre cançó i cançó tenia una dona diferent al camerino. Era un gigolo. Notmal que cantes te nwcesito toooaaa. Se referia a sa titola, que no donava abasto.

I tambe vaig coinidir amb en Chiquito. I amb ell vaig entendre que es igual que xerrem bé, malament o directament destrossem una llengua. Lo important es fer-se entendre. Tañ

Ment com sa salutació que fa en Felip a na Leticia. Hooooliiii!

Un altre dia, entra una dona joveneta de bon veure molt nerviosa. FOC FOC FOC. Putes, vaig pensar… Clar, me vaig alarmar. Jo estava en una trucada, i la dona seguia cridant: CALL END CALL END CALL END. Jo mirava per tot i no veia ni foc ni fum, i l’ambient era més aviat fresquet. De cop hi torna: NIT FOC NIT FOC NIT FOC. Ostia puta, ja m’estava posant nerviós perquè no pillava res. Ni hi havia foc, ni estava calent ni era de nit.

De cop s’obre la porta de la sala de reunions i era en Juan Carlos. Aquella al·lota en veure’l se va calmar. “Oh my Darling. You are my big king” i es van abraçar. Llavors ho vaig entendre tot: en Juan Car apagaria el foc d’aquella dona aquella mateixa nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.