Uep, com va?
Tants anys a Catalunya sentint a xerrar del dia de la Mona, i resulta que ara sé, per fi, el que és. Jo em pensava que el dia de la Mona representava una llepolia, una golafreria, un sobresou que se treuen els xocolaters, saps que te vull dir? I resulta que el dia de la Mona és tot lo contrari. No en té res de llépol ni de dolç. Més aviat és cacau pur, amarg com la democràcia espanyola. Això sí, no deixa de ser un marrón com una casa de pagès.
Ara sé, per fi, que La Mona és una senyora amargada, amb es cap buit com ses figures de xocolata i empalagosa com una mala cosa. La Mona, coneguda popularment com La Monasterio, és aquella figura de xocolata que ningú no vol, però que molta gent compra perquè les altres figures són sempre el mateix: tot i que canviï la forma, mantenen el mateix gust i el mateix aroma de sempre.
Per tant, jo propòs als pastissers del nostre petit país que facin mones amb gustos diferents, que no ens passi el mateix que passa al país veïnat, que mengen sa mateixa Mona des de fa més de 60 anys, saps que te vull dir.
No sé, hauríem de ser capaços d’evolucionar una mica, o anirem a remolc d’ells. Mona de trinxat de la Cerdanya, per exemple. O mona de botifarra amb seques, per alliberar pressions interiors. O mona de cargols a la llauna, per exemple.
Això sí, si hem d’innovar, per favor, que sigui amb gent de nova fornada.
Que no vos passi com li va passar a mu mareta.
S’altre dia va venir una amiga a dinar i li vaig demanar si podia posar el bacallà en remull.
Al cap d’una estona, vaig sentir xof xof xof a la cuina, i vaig pensar, “Què putes ha fet? Ha posat el bacallà viu en remull o què?”. Caguenjudes, quan vaig entrar allà de dins. Mu mare estava asseguda davora sa pica posant en remull el bacallà, saps que te vull dir?
Mamà què fas? Per favor! Què fas? Que aquest bacallà ja està passat
Au venga, telefona al telepizza, que serà més pràctic.
