Monòleg 46. Romanticisme

Com que l’ambient polític està molt enrarit, avui voldria parlar d’amor. De romanticisme.

Romanticisme és que els russos fotin una bufetada amb la ma plana a en Borrell i que li quedin els timpans sonant els quarts de campanades de Nadal ad eternum.

Romanticisme és que l’artista emergent Ada Clau, reconeguda rapera per convicció, faci retirar propaganda electoral d’altres partits a una velocitat més gran a la que poden circular els cotxes pel carrer Aragó.

Romanticisme és no haver sortit mai de casa i no hagis fotut mai brot i te facin ministre de Territori.

Romanticisme és que la justícia espanyola sigui el Romeo y Julieta del segle XXI, fent-se el harakiri (i el ridícul) davant la justícia europea.

Romanticisme és deixar que un partit feixista canti un programa electoral de dubtosa legalitat, i alhora fiquin en Pablo Hasel a presó per dir que els borbons no són de fiar.

Romanticisme és ser de Ciutadans i enrecordar-te que no saps anar en bicicleta i estàs a punt de fotre’t l’òstia de la teva vida.

Romanticisme és haver de sortir pitant de Vic perquè un veïnat t’ha telefonat per dir-te que t’havies deixat es gas obert.

Romanticisme és fer front a la repressió, a la injustícia i a la falta de democràcia, amb un lliri a la mà.

Romanticisme no és votar independència només per amor. És votar independència per fer un país lliure, sa, democràtic i on el feixisme no hi tingui cabuda.

Romanticisme és votar amb cor, però també amb cap.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *