Monòleg 40: Gol a Gol

Uep, com va?

Mirau, avui xerrarem de futbol.  sabeu que passa? Que sa politica me supeeeeeera molt. I ens esperen una mesos complicaaaaaats, no tant com pes productors de farina de Galicia, que ara que s’han quedat orfes…  perdonau, no voldria fer broma d’això.

No li pens donar bolla a n’en Maradona. Ell va jugar d’enganche tota sa vida i sempre que li passaven sa pilota li deien chute chute i s’ho prenia al peu de la lletra.

De fet, ell sempre havia desitjat ser jutge de linia, fins que va descobrir que la linia de banda era cal.

Jo sempre he tingut el dubte, tal volta s’hauria d’haver dedicat a un altre esport. Hockei herba per exemple.  Atleta tampoc el veig. Amb tantes línies a la pista hagués acabat despistant.

Jo també em vaig dedicar al futbol, però no amb tanta sort (o sí)

Jo de petit vaig començar a jugar a futbol perquè me deien que era sa millor manera de lligar. Llavors no hi habia tinder. Fins aleshores s’esforç més gran que havia fet era aixecar-me es dematins per anar a escola. Era un trauma.

Pero clar, jo no sabia que per lligar primer t’havien de convocar i després t’havien de posar a l’onze titular, era mes dificil jugar que declarar s’independencia de Catalunya.

Jo era es tercer porter dels juvenils des meu poble.  No jugava ni als entrenos. Fixa’t que el primer pic que vaig tocar una pilota a un entreno no la vaig amollar en tota s’estona. Al defensa, pasali al defensa. Una merda! No batuadell ara que la tenc…

Un dia, que el porter titular estava de baixa, me varen convocar. Li vaig dir a Mu mare i se va posar molt contenta. i va fer un gran dinar per celebrar-ho. Dic, mu mare, es partit es a les 4 del capvespre. Pero ja sabeu com son ses mares… i menja, i menja… Vaig arribar al camp tant perjudicat com una reunió de neurones den Miguel Bosé.

La meva primera experiència d’anar convocat

Arrib i s’entrenador al veurem mal a ple me diu: ves al bar a beure alguna cosa amb gas a veure si te passa. Vaig i dic: una cervesa. Me varen veure vestit de porter i me diu: qui es qje ho demana. S’entrenador, vaig dir. allò no me va treure els rots, pero me va compondre sa panxa una mica.

Comença el partit i jo a sa banqueta seguia igual. S’entrenador me diu que al descans tornes anar al bar. Jo no entenia res.

Comença sa segona part i expulsen es porter. S’entrenador me mira i diu: Pere, te toca sortir. El primer que me va venir al cap es: avui lligaré.

Entro i tiraven un penal. Me coloc i sent s’entrenador que diu fort, quan es rival era a punt de xutar: a la dreta! I jo? Eh? I es rival: gol.

Va ser un festival. Del 0-0 varem passar al 0-5. Es marcador canviava mes rapid que ses reformes educatives. Es segon gol me va enganxar pixant a sa base des pal. No vaig poder fer res.

Aquell dia no vaig lligar, però al menys vaig entendre que per ser futbolista, havia de donar exemple, tant dins com a fora del camp. Aixi que vaig penjar es guants i vaig anar a cercar una altra cervesa, per celebrar-ho.