L’altre dia vaig anar a dinar a casa la sogra. Ja sabeu, aquells tipus d’exercicis que hem de fer de tant en tant. Bé, qui diu exercici, diu sacrifici… Jo el faig gairebé cada diumenge. Així que dec tenir el cel guanyat.
Com que el nivell d’aquests dinars és altament calòric, vaig decidir anar-hi corrents. Quan em va veure arribar, tot suat, em va fer aquella mirada de… Sí, aquella mirada que fan les sogres quan no t’acabes tot el que t’han posat al plat… I resulta que el que t’han posat al plat donaria per alimentar mitja Àfrica… però tu ja no pots més i fas esforços per mantenir la sogra contenta, i llavors, clar, no et queda més remei que anar als seus dinars corrents, per cremar el que menjaràs al llarg de les 4 hores que dura el dinar.
Jo, que vaig arribar contentíssim d’haver fet exercici, amb el meu smartwath i tal, i d’haver cremat unes quantes calories… de cop vaig saber, amb aquella mirada, que l’havia cagat. Que era molt millor engreixar com un porc cada diumenge i no menjar durant la setmana, que haver d’aguantar aquella mirada durant cinc segons. Quin estrés, tu! Crec que vaig cremar més calories aquells cinc segons que els trenta minuts que havia corregut.
Llavors, clar… ve la pregunta… Què em puc banyar?
Bua…. aquí la mirada passa a un altre nivell. Si la mirada que m’havia fet abans era… com de… “no t’ho perdonaré mai”… ara la mirada era… “xato, l’has cagat”. Exactament la mateixa mirada que et fa el primer dia que la filla et presenta a la família. Aquella mirada de… “no te’n deixaré passar ni una”. A tot això, la filla, callada, saps? Bona és ella per fer la contra a sa mare. Així que jo, sol, davant el perill. Esperant que la sogra em digués, “sí fill, dutxat”. Ilus de mi.
No em va dir ni sí, ni no. Simplement “no esquitxis la mampara”.
Que no esquitxi la mampara! Que no esquitxi la mampara! Però què es pensa, que entro a la dutxa a fumar un piti? A només canviar-me de roba? Joder. Quin estrés tu. Crec que aquella dutxa va ser la més tensa de la meva vida. I aquí sí que vaig cremar calories. Vigilant que cap gota d’aigua no anés a la mampara… Buf… No ho desitjo a ningú. Quin moment més tens i delicat. Aquella mampara neta, relluent, acabada de netejar… i jo, allà a la dutxa de la sogra, a punt de cometre un sacrilegi.
Bé, ja us podeu imaginar que un cop dutxat, vaig repassar la mampara per deixar-la relluent com abans. Total, que després de fregar una bona estona i assecar-la bé, vaig necessitar una altra dutxa… Però aquest cop vaig decidir banyar-me al bidet, que allà no hi ha mampara. Xof xof xof…
Després de tantes calories cremades, entre córrer, la dutxa i les mirades, vaig menjar com un senyor. No em vaig estar de res. Tot pensant que, aquesta vegada, faria feliç a la sogra ja que no vaig deixar res al plat. I que em miraria amb aquella cara de… Quina cara fan les sogres quan estan contentes amb el seu gendre? És per un amic…
Bé, total… que m’ho mengés tot tampoc no li va caure bé. Va dir davant tothom que si seguia menjant d’aquella manera, només faríem el dinar un cop al mes. Que la pensió no li dona per més. Ja us podeu imaginar com vaig quedar davant la família. Davant de la seva filla, dels meus fills, dels cunyats… I jo, pensant que s’havia oblidat de la mampara, va i diu “I esper que hagis deixat la mampara com l’has trobat”. I va anar cap al bany. Allà, deixant-nos a tots a taula.
El flam que tenia a la cullera va començar a moure’s mentre tots em miraven fixament… fins que va passar el que era inevitable: va caure a la cadira. I just en aquell moment arriba la sentència de la sogra: “És el darrer cop que et banyes aquí. Marrano”. Ja us podeu imaginar com em van mirar els presents… i jo… que no entenia res. Vaig anar a la dutxa… vaig mirar bé, amunt, avall… iaahhhhh! Allà estava. Un esquit de sabó sanex, aquell blanquet… ja sabeu… que regalimava mampara avall….
