Monòleg 28: Les sogres

Tinc la sensació que si no faig un monòleg parlant de política, no us agrada. Així que us faré cas i parlaré de política. De la família política, concretament. I dins aquest meravellós elenc de possibilitats, començaré amb la joia de la corona. No, no és la Sofia, tot i que ella ho tindria tot: és esposa, és mare, és sogre, és moble… És com una amanida del macdonals, que sempre passa desapercebuda.  
Les sogres són aquelles persones que es desviuen pels gendres mentre aquests es desviuen per les sogres. Ja me direu sinó que us passa si us deixeu una mica de menjar dins el plat perquè, literalment, esteu a punt de rebentar després de dues hores de dinar. “Es que no me comes nada”, em va dir una vegada una sogra. “Ni ganes”, li vaig respondre. Amb la mirada que em va fer, em vaig aixecar, em vaig despedir de la meva parella, dels meus sogres i vaig tornar a casa la mare…
Seriosament, hi hauria d’haver una mesura internacional, com la del pes o la distància, que catalogués els dinars de les sogres. Perquè, en molts casos, els gendres estam en indefensió absoluta. Arriba un punt que no saps si has de quedar bé i t’has de menjar tot el que et foten al plat com si no hi hagués un demà, o bé has de donar sensació d’estar malalt i haver de sentir a cada dinar, davant de tothom, “Estàs segura que el teu marit està bé, per mi que cova alguna cosa”.
Una de les coses bones que ha dut el confinament és no haver d’anar a dinar a casa dels sogres. Però, amics, quan s’ha obert sa veda, hem anat a dos dinars per setmana. Que havíem de buidar el rebost, que la pobre havia fet aplec de tot tipus de productes abans que ens obliguessin a tancar-nos: 100 kilos de sucre, 200 de farina, 250 litres d’oli, tonyina per alimentar tres colònies senceres de moixos, 30 ampolles de pato wc, 2500 rollos dobles de tacte sensible de paper de cul… Vaja, que allò no sé si era un magatzem d’Alcampo o es preparava per convertir-ho en un camp de concentració. Bé, que casa les sogres, així de general, una mica camp de concentració sí que són. Que tu entres allà, i mai no saps ni quan sortiràs, ni en quines condicions ho faràs. Sort en tens, generalment, del sogre, que acostuma a dir quelcom com “va, dona, deixa que marxin ja, que deuen voler estar sols, que ens han de fer avis”.
En tot cas, això és el millor que vos pot passar: tenir descendència. Fer-los avis. Tu passes a ser com un sinònim de la reina emèrita, na Sofia, perquè una vegada la criatura treu el cap, passes a no importar en absolut. Vaja, el que havies desitjat durant tots aquells anys de festeig. Ara ja no importa si menges molt, si menges poc, o fins i tot, ni si menges. Això sí, podràs fer tot allò que abans no et deixaven fer: fumar allà on abans no era permès, saquejar la nevera, pixar de dret sabent que la sogra no entrarà immediatament a veure si has esquitxat… Vaja, que tenir fills t’obre un món de possibilitats que fins aleshores era una quimera.
No dormiràs durant un temps, aprendràs a esterilitzar, a canviar bolquers… i sobretot, desitjaràs deixar el nen amb la sogra perquè saps que ella el cuidarà, tant com et cuidava a tu mentre festejaves. Au!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.