Monòleg 20: Varius, morenes i polítics

Bé, amics, ja tenim el nou partit d’en Puigdemont, que finalment es dirà Junts pel Puigdemont. Vaja, qualsevol altra nom duria a enganys. És que a mi, la política, sincerament, em cansa una mica. Cada vegada més ho veig com una atracció de fira. Em fa gràcia que arribin. Quan hi són, hi vaig. Però sempre surt d’allà amb la sensació que m’han estafat. No sé si a vosaltres us passa.

Bé, ara només faltarà saber quina serà l’alternativa independentista a Junts.

Com? Esquerra?

Mireu, l’altre dia pensava en lo poc que evolucionen els polítics, així en general. No posaré noms per no ferir sensibilitats. Però la veritat és que els Icetas evolucionen poc o gens.

Al cap i a la fi, és igual qui hi hagi al cap davant, que total, un polític sempre serà un polític. I crec que gran part de culpa és que tenen poc bagatge laboral. Haurien d’haver passat per un call center, com vaig passar jo, mecagondena. Allò sí que era un bon lloc con curtir-se.

Un call center és el que s’assembla més a una terrassa de bar avui en dia: tothom està assegut i connectat a un telèfon. Heu de saber també que els calls centers són més estressants que quan la sogra et diu que ve a dinar, perquè ja saps que empalmarà amb el sopar i t’ho criticarà tot.  

Jo feia feina atenent trucades de clients d’una companyia d’assegurances, en concret del departament de salut. Sempre tenies un client en línia. No penjaves el telèfon i ja tenies un client en espera. No s’acabava mai, era exactament com el procés: un estrés constant.

Record que una clienta em va demanar si tenia coberta una operació de varius. Després de fer les comprovacions pertinents, -mantenganse a la espera señorita- perquè clar, no t’ho saps tot de memòria, li vaig informar que si era per un tema estètic, la seva assegurança no ho cobria.

Per cert, quan telefoneu a un call center, heu de desconfiearu dels que us donen una resposta ràpida. És impossible que ho sàpiguen tot. Ho dic per experiència.

Hores més tard, després de moltes més trucades sobre reclamacions, dubtes i consultes vàries, i ja a punt d’acabar la meva jornada laboral, va telefonar un senyor amb un altre problema. “Quería saber si mi póliza me cubre el problema que tengo de almorranas”. Vaig mirar l’hora i vaig pensar que si m’entretenia, sortiria tard. Així que vaig anar sobre segur:

“Si es por un tema estético, no”. “Però tu sabes donde tengo la almorrana, cabron?” -mantengase a la espera señorita-… i vaig penjar. Quina cagadaaaaa…. Acabava de confondre les almorranes d’aquest bon senyor, amb les varius de la senyora del matí.

Els estressos no són bons, i a Catalunya portem des de l’1O del 2017 amb un estrés constant. Compte que alguns polítics no acabin, també, confonent alguns conceptes bàsics. Que no és el mateix ser independentista, que fer la independència. Au dios.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *