De nit, a l’ombrada solitària no et penso. Quan ja ha caigut la fosca les idees s’aclareixen i les paraules s’ordenen formant fórmules absurdes: constants matemàtiques de solucions infinites. De nit, a l’ombrada fredolica ni t’espero. No em cal l’abraçada freda que em regales. Ja m’abraona la por, i la desídia, i la desgana. I ho fa amb tanta força que m’esmicola i em desgrana. De nit a l’ombrada imaginària.
