Monòleg 42. De fòssils i altres herbes

Featured Video Play Icon

Avui he vist un titular al diari mallorquí ULTIMA HORA, un diari amb un nom que entraria en contradicció amb Mallorca mateixa, ja que és l’illa de sa calma. A veure, a mi no em vengueu amb estressos i no em doneu notícies d’ultima hora. A mi doneu-me notícies de fa dues setmanes, per favor.

Bé, el titular diu, textualment: “Los ilegales que llegan a la isla difunden vídeos para atraer a más gente”.

(Riure). Què? També us ha vingut la mateixa imatge que a mi? El Rei Emèrit dins el Bribón navegant per Porto Portals.

Però després he pensat, calla que ara no és rei, a més, ara viu al desert aquest homo i el bribón ja se l’ha venut. El va vendre per una Corona… no, per una Corina…

Clar, jo després pensant, pensant, he arribat a la conclusió que el titular anava en un altre sentit.

I m’ha vengut la imatge de la família real actual discutint a les portes de la Seu, que si no ho sabeu és la catedral de Mallorca, amb una iaia estirant una nena per un costat i la nora per l’altra, i sa nina en mig que no sabies si feia una interpretació de La Passió o és que estava posseïda. Segurament era la segona opció ja que sortien de la consulta de s’exorcista. Fins aquí, informació de servei.

Bé, i mentre, el fill somrient a sa premsa. “Tot va bé i el meu sou també”.

Imatge gràfica del que és un país com Espanya.

Tenc moltes ganes d’escoltar el discurs del Rei enguany, crec que un poc d’humor, en un Nadal tant diferent, ens anirà molt bé. A més, que s’han gastat una pasta amb fer promoció durant tot l’any.

Se volien assegurar que hi hagués una molt bona audiència. Perquè si a la família real i al seu redol, no hagués passat res, qui hagués volgut escoltar el discurs del Rei? Es militars? El bisbat? Aquests ja ho fan, ho tenen per obligació contractual.

I és que això de la monarquia cada vegada és més com aquells esquits que queden dins el microones, que se fossilitzen i després, francament, no hi ha qui els tregui, ni amb dissolvent industrial. Sempre resultarà més rentable i econòmic canviar el microones, que deixar que segueixi esquitxant.

Monòleg 41: orgia nacional

Featured Video Play Icon

Uep, com va?
Aquí estic, traient brillo a la propera medalla que el govern del “Preparao” té llesta pel militar patriòtic que ha cridat a fer a afusellar, atenció, a 26 milions d’espanyols. Que ara ja no els hi basta en afusellar catalans, no. Ara volen carregar-se mitja Espanya. Tot el que se’ls hi posi a tir. Que no fos que això de la mili voluntària els tingui encara enfadats…

Que dic jo, tanta gent els hi sobra? De què tenen por? Que Espanya s’enfonsi dins l’oceà? O és que per una orgia som massa? Clar, l’organització d’una mega orgia ha de ser terrible, per entrar al grup de whatsapp si no és amb vaselina… Ara que si qui l’organitza és el mateix “lumbreras” que organitza cada any el 12 d’octubre… és normal que després els matxos alfas s’empotrin entre ells mateixos. Just d’imaginar-me n’Abascal dient “que te meto un puro” a n’Ortega Smith, i que aquest li contesti “no que el lubricante lo he usado para entrar en el grupo de wahtsapp y para mi pelo”.

El que jo me deman és: com trobaran 26 milions de bales (tenint en compte que no fallen cap tir, i vist com construeixen submarins, és més que previsible que fallin), si no van trobar les urnes… eh?

Per treure ferro a l’assumpte, el Govern de Pedro Sánchez va aprovar els pressupostos un dia després, per despistar al poble. Però el problema és que el Govern espanyol, a Espanya, és com el govern a l’Exili per Catalunya. Hi és, però no pinta res. El que mana de veritat a Espanya és el govern militar que presideix en Felip des Vi. Per això, el cap d’estat, ràpidament ha sortit a fer ses següents declaracions:

Va, punxa es vídeo. Posa-les. Va, vinga.. Com? No hi ha declaracions? Haurà fet un comunicat… Ah no, tampoc?

Calla, que no hagi anat a dur la carta al Rei d’Orient i per això no ha tengut temps. O a lo millor ha anat a la farmàcia a comprar lubricant per entrar al grup de whatsapp.

Bé, idò, sabeu què? (MENJAR PA AMB SOBRASSADA I VI). Si he de morir afusellat, que sigui amb sa panxa ben plena, a veure si la meva merda els esquitxa, i al menys, els empastifo  aquest uniforme militar ranci, prehistòric i amb olor a naftalina. Al menys després, faran honor al que són.

Monòleg 40: Gol a Gol

Monòleg 40: Gol a Gol

Monòleg 40: Gol a Gol

Uep, com va?

Mirau, avui xerrarem de futbol.  sabeu que passa? Que sa politica me supeeeeeera molt. I ens esperen una mesos complicaaaaaats, no tant com pes productors de farina de Galicia, que ara que s’han quedat orfes…  perdonau, no voldria fer broma d’això.

No li pens donar bolla a n’en Maradona. Ell va jugar d’enganche tota sa vida i sempre que li passaven sa pilota li deien chute chute i s’ho prenia al peu de la lletra.

De fet, ell sempre havia desitjat ser jutge de linia, fins que va descobrir que la linia de banda era cal.

Jo sempre he tingut el dubte, tal volta s’hauria d’haver dedicat a un altre esport. Hockei herba per exemple.  Atleta tampoc el veig. Amb tantes línies a la pista hagués acabat despistant.

Jo també em vaig dedicar al futbol, però no amb tanta sort (o sí)

Jo de petit vaig començar a jugar a futbol perquè me deien que era sa millor manera de lligar. Llavors no hi habia tinder. Fins aleshores s’esforç més gran que havia fet era aixecar-me es dematins per anar a escola. Era un trauma.

Pero clar, jo no sabia que per lligar primer t’havien de convocar i després t’havien de posar a l’onze titular, era mes dificil jugar que declarar s’independencia de Catalunya.

Jo era es tercer porter dels juvenils des meu poble.  No jugava ni als entrenos. Fixa’t que el primer pic que vaig tocar una pilota a un entreno no la vaig amollar en tota s’estona. Al defensa, pasali al defensa. Una merda! No batuadell ara que la tenc…

Un dia, que el porter titular estava de baixa, me varen convocar. Li vaig dir a Mu mare i se va posar molt contenta. i va fer un gran dinar per celebrar-ho. Dic, mu mare, es partit es a les 4 del capvespre. Pero ja sabeu com son ses mares… i menja, i menja… Vaig arribar al camp tant perjudicat com una reunió de neurones den Miguel Bosé.

La meva primera experiència d’anar convocat

Arrib i s’entrenador al veurem mal a ple me diu: ves al bar a beure alguna cosa amb gas a veure si te passa. Vaig i dic: una cervesa. Me varen veure vestit de porter i me diu: qui es qje ho demana. S’entrenador, vaig dir. allò no me va treure els rots, pero me va compondre sa panxa una mica.

Comença el partit i jo a sa banqueta seguia igual. S’entrenador me diu que al descans tornes anar al bar. Jo no entenia res.

Comença sa segona part i expulsen es porter. S’entrenador me mira i diu: Pere, te toca sortir. El primer que me va venir al cap es: avui lligaré.

Entro i tiraven un penal. Me coloc i sent s’entrenador que diu fort, quan es rival era a punt de xutar: a la dreta! I jo? Eh? I es rival: gol.

Va ser un festival. Del 0-0 varem passar al 0-5. Es marcador canviava mes rapid que ses reformes educatives. Es segon gol me va enganxar pixant a sa base des pal. No vaig poder fer res.

Aquell dia no vaig lligar, però al menys vaig entendre que per ser futbolista, havia de donar exemple, tant dins com a fora del camp. Aixi que vaig penjar es guants i vaig anar a cercar una altra cervesa, per celebrar-ho.

Monòleg 39. Ous-limpiades 2020

Featured Video Play Icon

Uep, com va.

Catalunya està orfe de grans esdeveniments. En el plànol esportiu, el més parescut a un gran esdeveniment va ser la Marató a l’Aeroport de fa uns anys. El problema és que no se sap qui va guanyar i varen repetir sa prova, però a la Jonquera. I va resultar un fiasco total perquè s’organitzador, a s’hora de donar els premis, (AHHHH), eh? Ja m’enteneu.

En el terreny tecnològic, el més parescut a un gran esdeveniment és el Mobile World Congress, però tothom sap que això és una puta estafa. De fet, Mobile World Congres és un pleonasme en tota regla. És com dir “Sorpresa inesperada” o “Pujar amunt”. A veure, com has de fer un congrés mundial, en un lloc determinat, de coses mòbils. Jo crec que aquests encara no coneixen es Zoom. A més que aquí els congressistes venen a moure altres coses, caguenjudes.

HI han altres esdeveniments que passen més desapercebuts, i no hi feim molt de cas. És per això que he decidit organitzar, anualment, ses Ouslimpiades Catalanes, que serviran per premiar aquella gent… que me toca els ous.

Després d’una gran deliberació que he tengut jo mateix amb mu mare, mentre ella me feia es dinar, he decidit atorgar els següents premis:

En la categoria EREN SET QUE L’AGUANTAVEN I ENCARA PIXAVA TORT, primer premi, per majoria absoluta, per Ada Colau i els seus assessors. Que si vols una ciutat neta, no importa que la converteixis en un catàleg de Pantone, saps?

A la categoria TE PEGARIA UNA GALTADA AMB SA MA DES PIXAR, pel Jutge Guevara pel seu afany de protagonisme al voler fer els dos personatges de la pel·lícula NO ME CHILLES QUE NO TE VEO. També se li ha donat un accèssit a la categoria NO HI VEUS DOS DAMUNT UN ASE.

A sa categoria VOLS SER MERDA I NO ARRIBES A PET, per en Pere Aragonès qui ens ha recordat aquesta setmana que el partidisme és l’autèntica fulla de ruta del Procés. Aixecar-se d’una taula de negociació amb sa salut dels catalans en joc és com aixecar-se de la taula de la sogra en es dinar de Nadal: una imprudència en tota regla.

S’ha creat una menció específica per a tots els partits independentistes, dins la categoria QUARANTA ANYS DE PUTA I ENCARA NO SAPS REMENAR ES CUL.

A la categoria SALUT I FEINA, I UN BON FORAT PER GUARDAR S’EINA, primer premi, menció especial… per en Joan Carles l’emèrit. Sobren paraules.

I fins aquí els premis de l’edició d’enguany.

Eh, això… aquest flaire és lo que me pens?

Au, me vaig a relaxar que s’elecció ha estat molt difícil.

Monòleg 38. El “Che” Guevara

Featured Video Play Icon

Uep, com va?

Ja veis, després d’aquesta intensa setmana, toca cercar moments de relax, i aquí me teniu, podant una mica aquest petit bonsai. Ja ho deia el Sr. Miyagui. Bé, no sé que deia. De fet, els bonsais són com un país. Tu vas treient allò que no t’agrada, allò que creix malament, o que va cap allà on no toca… per donar-li la forma que tu vols.

És exactament el mateix que ha fet Espanya amb sa democràcia. Com que no li agradava per allà on anava, han anat retallant, retallant, retallant… i els hi ha quedat un país de secà. Eh! Putes, ara m’he passat… Caguenjudes!

Bé, la notícia de la setmana ha estat veure que sa revolució del 36 segueix més forta que mai. I me refereixo al Che Guevara de sa judicatura espanyola, el Jutge Guevara. Bé, qui diu judicatura diu dictadura. És gual. Que més que jutge, com crida bé podria ser el Fari. Cantar, no sé si en sap, però cridar, caguenjudes… tothom va més dret que un ciri, putes. No li fessis la contrària, eh! Resulta que l’altre dia el vaig telefonar perquè tinc l’elevador dels nebots al cotxe, que ja no utilitzen, i li volia oferir. I putes, just li vaig dir “Buenos días Señor Juez”… i me diu “Ironías las justas, eh!”. I dic, “Pero señor juez yo solo le quiero ofrecer…”. “Mis Santos cojones”, me va dir. I jo: “Però…”. I me diu: “Protesto”. I dic, “però si usted es el juez”. “Pero protesto”. Res, que està enfadat, viu enfadat. Jo no sé si és que el tenen agafat pels collons davall la taula o que… De fet, s’ha iniciat un estudi genealògic per veure a quina branca hi té l’Arrimadas. Són clavats, tu.

El cas és que no el treus d’aquí. De fet, amb la seva conducta queda palès que una bona part dels espanyols, al menys bona part dels jutges, són bilingües: tant de xerren en castellà com te lladren. 

Xerrant de lladrar, que diu en Rufian que al primer d’octubre, en comptes de posar urnes de plàstic per votar, haurien d’haver posat bolsos de Gucci. (CARES) Jo ja me perd. Jo ja no sé quins són els bons o quins són els dolents. O és que tots són dolents, caguenjudes.

Bé, jo també faré una passa endavant. Sí, i la faré ara, en directe, perquè en sigueu testimonis. Concretament faré una passa per agafar es gintònic, perquè farà falta molta ginebra per aguantar lo que ens ve a damunt. Au!

Monòleg 37. Catalonia for Biden

Featured Video Play Icon

Bé, pareix que per fi tenim president. Sí, me refereixo al president americà, en Joe Biden. Ja que aquí a Catalunya ni tenim president a sa Generalitat ni a Can Barça (a sa comunitat de veïns tampoc… caguenjudes) al menys que tenguem un president, tu.

Bé, jo crec que en Joe és el més indicat per ser el nostre president a dia d’avui. Joe! A més, sona a català. Jou aquí! Jo crec que pot ser un bon president per Catalunya.

Catalonia Forbiden. For biden bars, teatres, cultura… Menos misses, forbiden tot. Caguenjudes!

S’edat no serà un problema, total, d’aquí res l’estat el mos farà canviar per un altre. Així que, uns mesos aguanta segur. Tot i que amb 77 anys que té la criatura, canviarem la casa oficial del president de la generalitat, la casa dels canonges, per un lloc més segur i fiable contra la Covid, com s’ha demostrat abastament les darreres dates: la Sagrada Família.

Biden, miracles a la Sagrada Família i al Parlament

I és que la notícia de que per fi hi ha president a Amèrica ha arribat en el mateix moment que a la Sagrada Família beatificaven un tal Joan Roig (verídic, eh?), que l’unic Joan Roig que conec és el del Mercadona. Que dic jo… aquesta beatificació deu tenir a veure en les confessions obligades que es fan les caixeres entre elles mateixes quan tu passes sa compra.

“Pepi, a que no sabes que me pasó ayer?”.

(fent “un moento”)“Dime, Conchi”.

“El perro de mi marido se fue de casa”.

“Pero si tu no tienes perro”.

Bé, seguim amb els miracles. El passat dia 5 de novembre es van complir 20 anys des de que en Miquel Iceta està al Parlament de Catalunya. Amb l’edat que té, que són 60, i seguint el model americà, només li queden 15 anys de diputat abans no sigui president de Catalunya.

Així que… senyors del Procés… miram d’accelerar la cosa una mica, eh? No sigui que ens trobem una sorpresa d’aquí uns anyets…

Joe ja he avisat.

Au!

Més monòlegs aquí.

També disponibles tots els monòlegs al canal de Youtube.

Monòleg 36. Remakes amb “nistí”, eh!

Featured Video Play Icon

Uep, me “pillau” fent un Nistí, per depurar els excessos de sa Castanyada i de les darreres castanyes que són els informes de sa guàrdia Civil.

Què serà lo proper? Dir que la moreneta és un engany i que va venir amb un barco carboner?

Calla, que lo darrer ha estat dir que Tsunami Democràtic planejava fer una pel·lícula antiespanyola amb en Vigo Mortensen. Bé, vull dir, molt difícil fer una pel·lícula antiespanyola, molt difícil no és. Exemples en tenim molts: Pajares y Esteso, Alfredo Landa, Torrente… Vull dir, això ja ho tenen. Què volen aquesta gent?

Mira, no sé si la pel·lícula ja tenia títol assignat, ni si tenia guió, però jo proposaria fer algunes adaptacions a títols existents, així ens estalviem escriure per complet un guió nou, que això val doblers i som catalans.

Començam:

2001: Odiesa en el Espacio. Parlaria de com un ministre espanyol, a qui podríem anomenar, per exemple Margallo, i amb els poders d’en Carlos Jesús i en Rappel junts, faria prediccions que més endavant es complirien. Per exemple, de com vagaria Catalunya, sent un estat independent, per l’espai. Això sí, aniria acompanyat com a actor secundari, d’en Puigneró.

“Al final de l’escapada” (Jean Luc Godard). Protagonitzada per en Marlaska i en Puigdemont. En el repartiment hi podríem incloure també en Miquel Roca, autor d’aquell anunci famós de barbacoes on hi apareixia en JuanCar “Consejos vendo que para mi no tengo”

Un clàssic: “El Gran Dictador”. Protagonitzada per un jove maltractat per son pare, que de petit li deia Paquita. Això, i perdre un ou a Àfrica, el posaren de molt mala gaita. D’aquí que posàs de moda una nova modalitat de règim, que consistia en fer passar gana a uns quants molts, mentre uns quants pocs s’omplien ses butzes com a porcs.

¡Qué bello es vivir!, una faula contada per en Florentino i n’Amancio, en nom de tots i cadascun dels propietaris de l’Ibex35.

Nunca hables con extraños, dirigida i protagonitzada per na Isabel Diaz Ayuso. Tot i que aquesta actriu té ofertes per fer seqüeles de pel·lícules com L’exorcista. No seria fàcil comptar amb ella. Si hem de fer la pel·lícula a un plató català, no hi haurà problema en que pugui venir. Madrid no es tanca.

Per anar acabant, podríem fer un remake de El Resplandor, amb na Cayetana Álvarez de Toledo i en Girauta com a germanes bessones. El protagonisme absolut de la pel·lícula seria per en Federico Jiménez Losantos (tots sabem què representa). Mentre que na Wendy Torrance, una lluitadora, podria ser na Laura Borràs.

De totes elles, però, jo me quedaria amb “El cuirassat Potemkin”. Protagonitzada per una massa en contra d’un estat totalitari. Els principals protagonistes serien els caps visibles de la societat civil de Catalunya, els Jordis. Sens dubte aquesta seria la més ambiciosa de totes les produccions, doncs la gravació comptaria amb més de dos milions i mig d’extres.

Crec que vaig a veure-les totes, ara que a partir de les 10 no puc anar als bars. Això sí, me les miraré amb un bon brou. Cosa que recomanaria als dolents de ses pel·lícules. Amb Nisti, eh!

Monòleg 35. Mocs i eleccions

Featured Video Play Icon

Caguenjudes, duc des de les 3 de sa matinada tornant es rellotges a les 2. Algú me pot dir com sortir d’aquí? I és que això del canvi d’hora és com els projecte independentista de Catalunya: quan ho tenim a tocar, tornam enrere. Putes, és que no en sortim.

I per colmo, ara venen eleccions. Ja me direu quin final de 2020 mos espera. Jo tenc clar que enguany no vull que els Reis me deixin sa Brummel de cada any. Jo el que vull són candidats decidits i valents. Que el que hem vist fins ara, és com sa colònia aquesta: obres es paquet amb il·lusió però quan veus el regal, saps que sempre faràs sa mateixa olor de sempre. Ja està bé.

I entre canvis d’hora i eleccions, ses pcr’s. Pareix que d’aquí a final d’any tots haurem de deixar una mostra des nostres “moquitos” a sa Generalitat. Sa veritat és que cap empresa havia anat tant lluny. Sí, ja sé que tots els governs recullen mostres verdes als seus ciutadans arreu del món, però cap els estudia com ho farà sa Generalitat. Per exemple Espanya: com que no fan estudis, per això hi ha 52 fatxes, vull dir 52 mocs bacterians instal·lats al Congrés.

Però es pla de sa Generalitat, com deia, és molt ambiciós: ni Google ni cap aplicació d’aquestes que t’instal·les al mòbil sense llegir les condicions d’us ho havien tingut present: estudiar els mocs. Estam acostumats a que estudiïn els nostres contactes, ses aficions, per on anem, que feim, que no feim, a quina hora pixam… però, i els mocs? No tenen dret a ser espiats? O voleu que ens passi com a Espanya? Un moc pot dir molt de tu, sobretot si et dius Oriol Mitjà. Es moc que li va fotre a n’Alba Vergés s’estudiarà durant anys a totes ses universitats catalanes.

Seria interessant estudiar també es moc de Vox. Com deu ser? Verd nuclear? Verd bacterià? O verd militar? Deu ser un moc ressec? Pudent? O llefiscós? Més que res per tenir-lo ben apartat des Parlament, que no mos passi com a Espanya.

I així és com els partits independentistes, ara al Govern, podran manipular sa societat catalana i aconseguir un tant per cent d’independentistes mai vist a les properes eleccions. Com que ho sabran tot de nosaltres a través dels mocs, podran variar ses essències i els aromes de sa Brummel que tots demanarem per Reis.

Ara bé. O posam tots els aromes en un mateix laboratori, unint esforços, o ens passarà que tendrem capses de Brummels diferents, però amb sa mateixa olor de sempre. I si això passa, tornarem a quedar enrocats al canvi d’hora.  Au!