Monòlegs

Uep, com va?

Tants anys a Catalunya sentint a xerrar del dia de la Mona, i resulta que ara sé, per fi, el que és. Jo em pensava que el dia de la Mona representava una llepolia, una golafreria, un sobresou que se treuen els xocolaters, saps que te vull dir? I resulta que el dia de la Mona és tot lo contrari. No en té res de llépol ni de dolç. Més aviat és cacau pur, amarg com la democràcia espanyola. Això sí, no deixa de ser un marrón com una casa de pagès.

Ara sé, per fi, que La Mona és una senyora amargada, amb es cap buit com ses figures de xocolata i empalagosa com una mala cosa. La Mona, coneguda popularment com La Monasterio, és aquella figura de xocolata que ningú no vol, però que molta gent compra perquè les altres figures són sempre el mateix: tot i que canviï la forma, mantenen el mateix gust i el mateix aroma de sempre.

Per tant, jo propòs als pastissers del nostre petit país que facin mones amb gustos diferents, que no ens passi el mateix que passa al país veïnat, que mengen sa mateixa Mona des de fa més de 60 anys, saps que te vull dir.

No sé, hauríem de ser capaços d’evolucionar una mica, o anirem a remolc d’ells. Mona de trinxat de la Cerdanya, per exemple. O mona de botifarra amb seques, per alliberar pressions interiors. O mona de cargols a la llauna, per exemple. 

Això sí, si hem d’innovar, per favor, que sigui amb gent de nova fornada.

Que no vos passi com li va passar a mu mareta.

S’altre dia va venir una amiga a dinar i li vaig demanar si podia posar el bacallà en remull.

Al cap d’una estona, vaig sentir xof xof xof a la cuina, i vaig pensar, “Què putes ha fet? Ha posat el bacallà viu en remull o què?”. Caguenjudes, quan vaig entrar allà de dins. Mu mare estava asseguda davora sa pica posant en remull el bacallà, saps que te vull dir?

Mamà què fas? Per favor! Què fas? Que aquest bacallà ja està passat

Au venga, telefona al telepizza, que serà més pràctic.

Uep, com va?

He de reconèixer que estic més perdut que un votant independentista. Jo ja no sé fins on puc anar en cotxe, amb qui puc viatjar, quanta gent pot entrar a casa i, sobretot, quan tornarà a estar operatiu al 100% tinder. Que ara la gent no vol quedar. Sa gent prefereix la calidesa de casa seva, poses TV3 i tens es sol tot lo dia dins ca teva, saps que te vull dir.

És que això de els bombolles no hi ha cristo que ho entengui. Que si bombolla convivent, que si bombolla escolar, que si bombolla laboral, que si bombolla del bar… Amb tanta tonteria, a mi se m’inflen ses bombolles, batuadell. I el tema més important de les bombolles segueix sense resoldre: I les bombolles Freixenet, què? Se poden mesclar?  Amb qui? Amb quants? On?

És com el viatjar. No puc agafar un avió a per anar a veure sa tia Florita a Mallorca, però en canvi puc anar a Alemanya a fer turisme. I des d’allà, puc agafar es Franckfurt i dur-lo a passejar a Magalluf sense problema, saps que te vull dir?

Ens tenen despistats, però el que és més greu, és que ens volen despistats. És per això que he ideat una ambiciosa campanya de marketing en la que el 100% de catalans s’hi sentin identificats, des de l’anc, omnium, societat civil catalana i l’associació pro afectats per rampa de braç…

Diguem basta! Diguem Basta!

Si vols independència, i no la tens.
Si estàs fart dels independentistes.
Si penses que es final feliç és que se quedin a dormir i a més te demanin que els hi preparis es cafè amb llet.
SI creus que cremar contenidors aniria de conya per les gelades que hi ha als camps dels pagesos catalans…

Per tot això… Caguenjudes! Per lo bo, i per lo dolent.  Caguenjudes! S’única expressió que uneix a tots els catalans i catalanes.

Compra ara sa samarreta de sa propera diada de Catalunya, Caguenjudes!

Uep, com va?

Aquests dies he estat un poc desaparegut amb els monòlegs. Alguns ja en sabeu la causa. Però en realitat el que volia era saber què sent un de Ciutadans quan passa una temporada a l’oblit.

Els de Ciutadans, ara, Són com aquella família nombrosa que estan convidats a un casament, estan tots il·lusionats en anar-hi, s’han comprat vestits ben guapos i cars, han comprat ja el regal, ja han fletat un bus… i de cop els hi diuen que no poden anar tots, que són massa. Es disgust que tenen és enorme. Ja vos ho podeu imaginar. Tant, que se van descartant ells mateixos. AL final no hi anirà ningú al casament, ja veureu.

Bromes a part, fer-ho malament, no és fàcil. S’han de tenir habilitats. En realitat, el gurú o CEO de Ciutadans estic segur que ha estat en Bartomeu. No hi ha cap dubte. Això sí, a Ciutadans no és necessari que ningú els hi ensenyi Laporta… (riure)

Mai m’hagués pensat que el monòleg cinquanta fos dedicat a Ciutadans. Ara, que també és cert que fa un any jo vaig començar a fer monòlegs com ells varen començar en política,  amb una ma davant i l’altra darrera… Un any després, jo no sé si ser fer monòlegs, ara el que és segur, és que ells no saben fer política.

Jo crec que a Ciutadans els ha faltat una mica de visió. No sé, saber vendre bé un producte. Com aquest. Si voleu una camiseta semblant a aquesta, entrau a perejota.cat/botiga i feis la vostra comanda. Si deis que heu vist l’anunci, rebreu un descompte de 3 euros. Aquestes samarretes ho petaran aquest estiu. No vos passi com els de Ciutadans, que se queden sense cadires al parlament i al congrés. Fes la teva comanda i assegura’t la teva. T’ho diu un amic.

Hi ha equacions de primer grau, de segon grau, i després hi ha equacions per saber el resultat dels partits que formaran govern a la Generalitat, que no és fàcil, eh! Perquè com està la cosa, caguenjudes, com està.

Però jo tinc una teoria, i la vos explicaré. Com a tota relació, hi ha un abans i un després del dia que suques el melindro. No me direu que no…

Quan no has sucat el melindro ets capaç de vendre’t a la teva parella com un expert en cuina oriental, i ella està entusiasmada perquè li encanta es menjar oriental i orgasme pensant en que li faràs sushi, un wok de verdures, arròs tres delícies o un rollet de primavera. Però l’unic rollet que veurà ella serà el que tu li expliquis per sucar el melindro. I quan l’hagis sucat, es menjar oriental vendrà en Glovo. I s’ha acabat s’història.

Per què dic això? Perquè és bàsic per entendre què passa per formar govern a la Generalitat.

Per un costat tenim els socialistes. Que volen sucar el melindro sí o sí amb Esquerra però com que Esquerra té tants pretendents, se fa s’interessant…

Al final Esquerra acabarà dient: “el que tingui el melindro més gros!!!”

I els socialistes, que ja saps com són, van amb el melindro fora por ahi. “Eh, mira quina cosa més guapa que tenc”.

I Junts, que ho veu, avisa: “això no és un melindro, és un xurro”. I Esquerra: “Ah sí, no m’hi havia fixat”.

Per altra banda tenim la CUP que diu que també vol sucar, i vol sucar fins ben a l’interior. I Esquerra “ai, per aquí no, que fas mal”…

També tenim els Comuns, clars guanyadors d’aquestes eleccions. I què passa? Que volen sucar el melindro amb tothom.  “Holiiii, estam aquí, som super guais i podem fer un govern xaxi pirulí”.

A vegades no sé si qui se presentava era na Jessi Albiach o na Leticia Sabater, com que s’ha fet tantes operacions de cara, ves que no mos hagin enganat.

També tenim a Ciutadans que han decidit no sucar res. Ells s’han pres en serio això de la distància social, se veu. Han pres tanta distància que l’Anna Grau ha dit que faria els tuits amb màquina d’escriure.

Als del PP i VOX ningú els vol, deu ser que el seu melindro està estantís. Podrit.

Sigui com sigui, futur govern de la Generalitat, procurau que el melindro resultant agradi a un tant per cent ben ampli de la població. Per exemple a un 52%.

Uep, com va?

Sabeu si el Barça ha eliminat el PSG? O han fet fora en Koeman? Per què mecagonjudes, duim cinc nits seguides de celebracions a Barcelona, i jo no ho entenc. Es tercer dia, al veure que feien foguerons, tot d’una vaig anar a cercar ses sobrassades per fer-les al caliu… Un mallorquí el primer que fa quan veu un foc, no és escalfar-se, és treure la sobrassada des rebost i torrar-la. És de Primer de Mallorquinitat.  Vaig baixar i vaig començar torrar. Amb un bon vi a devora, clar.

Al cap d’una estona veig que arriba un Darth Vader amb el sable làser… Clar, jo me vaig assustar. “No seràs mun pare?, és que fa anys que no sé on és”, saps que te vull dir?

“Eh tu, que haces”, me va dir. Amb la seva veu ja no vaig tenir tant clar que fos amb Darh Vader, però respirava com ell, anava un poc hiperventilat.  I jo “Pues m’estic torrant sa sobrassada, que no ho veus?”.

Pensau que ja duia 3 botelletes de vi, es vi mallorquí es un vi contundent. A mesura que s’acostava vaig veure que no era en Darth Vader, però venia del lado oscuro, segur.

“Batuadell, tu no ets en Darh Vader”, li vaig dir.

“Yo soy de la BRIMO, eh!”.

“Ah, idò venga, abrimos otra botella, si vols”, jo feliç. Un mallorquí li agrada compartir ses coses de la terra. És de segon de mallorquinitat. I li vaig passar sa botella de vi. Li dic: “ges, cógela”

“Compañeros, aquí!”, va dir. Batuadell, vaig dir, “no, que si venen tots no tenc vi per tothom, pardal”. “Quieres palo?”, li vaig dir (es palo és una beguda típicament mallorquina obtinguda per maceració d’escorça de quina i d’arrels de genciana)

“Palo?”, me va dir… “Te voy a dar Palo. Compañeros, a este!”… caguenjudes, varen venir de cop 700 mossos… Jo me vaig posar nerviós, perquè clar, no tenia tanta sobrassada per compartir així que vaig arrencar a córrer “ja m’agafaran, vaig pensar”.

Jo ja no sabia on m’havia de posar, hi havia gent per tot. Vaig córrer per tot Barcelona, per Gràcia, la Barceloneta… No sabia on anar. Vaig veure la seu d’Esquerra i dic “entra aquí” però tot d’una vaig pensar: “No, no entris aquí que tenen un bon lio, a veure si encara rebràs tu”… De cop vaig veure sa seu de Junts i vaig pensar “aquí tampoc que el conseller d’interior és de Junts i tens tota sa Brimo darrera, pardal”. Vaig passar per la seu de PODEMOS i hi havia tota sa militància, na Colau, na JEssi, els assessors… encara celebrant sa victòria electoral. Que catxondos. Però vaig partir. Jo volia tranquil·litat, i quan vaig veure la Seu de Ciutadans ho vaig tenir clar: “entra aquí, que segur que no hi ha ningú”. 

“Hola? Hi ha qualcú? Hola?” (so silenci)

Uep, bon dia, com va?

Avui diumenge, dia d’anar a votar. No vos quedeu a casa, per favor vos ho deman. I no cerqueu excuses.

Que plou? Agafau un paraigües o es xubasquero de Port Aventura que només heu utilitzat una vegada.

Que hi ha cua? Aprofitau per fer relacions socials i xerrau amb el que teniu dos metres endavant, dos metres a darrera… Quan arribeu a la taula xerrau amb el president… “Uep, què fas aquí, t’ha tocat? Què va bé tot?”.  Sempre amb un somriure, no sigui que se pensi que vos enfoteu d’ell.

Que vos fa pal? Pensau amb els pals que van repartir el primer d’octubre. Caguenjudes!

Sobretot, anau a votar PER FAVOR VOS HO DEMAN, però anau-hi ben reflexionats. Jo ja n’he fet dues avui dematí.

He reflexionat tant aquests dies, assegut en es trono de casa, que m’he posat a estudiar la relació que hi ha entre les sèries americanes i el lloc on van ser rodades. Per què? No ho sé. Però ho he fet i ho vull compartir.

Me crida l’atenció que a Winsconsin i a Massassuchets sempre passen coses. I dolentes, per cert. Tot lo dolent passa allà. És com un míting de Vox, sempre hi ha casos paranormals.

A Nevada hi feien una sèrie que vos resultarà coneguda: Bonanza. Bonanza és el que tenia Ciutadans a ses darreres eleccions catalanes, i Nevada, el nom de l’estat, és… bé, ja m’enteneu.

A Texas, precisament, no hi passa mai res, és un desert. Com el Parlament de Catalunya els darrers tres anys, si fa no fa.

A Califòrnia hi ha els pijos. És el Sant Cugat d’Amèrica. Tothom volia anar, concretament, a Beverly Hills 90210, per sortir a una sèrie de “pijus” adolescents. Fins i tot els comuns hi volien anar, però s’han conformat en ser protagonistes del remake Barceloni is Guai 90210.

A Minnesota hi van ambientar Fargo, que si no ho sabeu, és una sèrie en que un personatge s’acaba embolicant de la manera més absurda i tonta possible. Ben bé el seu protagonista podria ser en Salvador Illa, però com que no es vol fer la PCR, no el volen.

A Kentucky no sé si hi ha fet qualque sèrie, però en Nasi Garriga, després de s’entrevista a TV3, va manifestar que ell no tornarà a cantar aquí.

Colorado és cuna de diverses sèries, però també el color que se li queda als del del PP al saber que el proper vehicle per anar al Parlament passarà de ser un cotxe a un sidecar.

Bé, fetes aquestes reflexions, me’n vaig a votar. Jo ho tenc clar. Paraigües, vida social i Plats Bruts! Au!

Com que l’ambient polític està molt enrarit, avui voldria parlar d’amor. De romanticisme.

Romanticisme és que els russos fotin una bufetada amb la ma plana a en Borrell i que li quedin els timpans sonant els quarts de campanades de Nadal ad eternum.

Romanticisme és que l’artista emergent Ada Clau, reconeguda rapera per convicció, faci retirar propaganda electoral d’altres partits a una velocitat més gran a la que poden circular els cotxes pel carrer Aragó.

Romanticisme és no haver sortit mai de casa i no hagis fotut mai brot i te facin ministre de Territori.

Romanticisme és que la justícia espanyola sigui el Romeo y Julieta del segle XXI, fent-se el harakiri (i el ridícul) davant la justícia europea.

Romanticisme és deixar que un partit feixista canti un programa electoral de dubtosa legalitat, i alhora fiquin en Pablo Hasel a presó per dir que els borbons no són de fiar.

Romanticisme és ser de Ciutadans i enrecordar-te que no saps anar en bicicleta i estàs a punt de fotre’t l’òstia de la teva vida.

Romanticisme és haver de sortir pitant de Vic perquè un veïnat t’ha telefonat per dir-te que t’havies deixat es gas obert.

Romanticisme és fer front a la repressió, a la injustícia i a la falta de democràcia, amb un lliri a la mà.

Romanticisme no és votar independència només per amor. És votar independència per fer un país lliure, sa, democràtic i on el feixisme no hi tingui cabuda.

Romanticisme és votar amb cor, però també amb cap.

Uep, bon dia com va?

Ja teniu tot l’arsenal de les votacions a punt? Això s’assemblarà més a una prova de Qué Apostamos, que li podríem dir Qué Votamos. Jo ja estic preparat. Guants, doble mascareta (d’alguna cosa havia de servir aquesta merda que vaig comprar a decathlon i que no he utilitzat en ma vida més que per tallar ceba), un bon abric impermeable, es DNI i sa papereta.

Que no sé perquè no han posat els col·legis electorals a llocs més segurs, caguenjudes. I mira que n’hi ha. Jo me quedaria en dos. Ses escoles no, que estan saturades. A més, cobriríem gran part del territori: dins els trens (que a més com que Renfe sempre va tard, ens asseguraríem que podríem votar durant una setmana sencera, evitant excessos de gent) i els mítings, que ara s’han demostrat que són espai AntiCovid friendly.

Ara el que a mi me preocupa és com procedirem a votar. Si hem d’anar protegits, amb mascareta i demés… com reconeixeran sa foto del DNI amb el rostre de la persona que vota? No hi havíeu pensat, eh? Idò que sapigueu que jo ja he demanat es DNI a mu mare i pens votar dues vegades. Tongo? Sí! Però si els tribunals espanyols fan trampes, jo també.

Tot hagués estat més fàcil votar de manera telemàtica, caguenjudes, per exemple a través de Tinder. És fàcil: que cada partit es faci un perfil i el votant només ha de lliscar per emetre el seu vot: segur, ràpid, transparent i fiable. Bé, a veure, fiable si els partits posen fotos actuals, que a vegades en comptes de fer crush fas pfffff. No sigui que passi com els de Ciudadanos que posen fotos comprades, batuadell. Mira que ho són carabassots. En realitat seria fàcil distingir els partits per la foto: a Junts hi apareixeria na Laura Borràs amb el flequillo d’en Puigdemont; a Esquerra hi apareixeria n’Aragonès amb 30 monedes i sa impressora 3D d’en Rufian per seguir imprimint monedes; Podemos optaria per posar foto o no posar foto, encara no ho saben però sortiria la frase “aquests són els meus principis, si no le gustan tengo otros”; el PSC optaria per la foto del millor trident del Barça de la història: en Neymar, en Messi i en Luis Suarez, que és la seva aspiració; el PP està buscant un perfil més extrem que el de n’Abascal, li han demanat a en Marchena però ho ha refusat; i VOX com no podia ser d’altra manera, posarà sa foto de la sagrada família… espanyola: l’Opus, en Franco, el Rei i sa mare que els va parir a tots.

Però bé, crec que no quedarà més remei que anar a votar presencialment. Enguany tot és complicat… fins i tot posar la papereta dins la urna… caguenjudes… Joder… que vull butà! Vull butà!!! Bé, pugen quatre.