Sis del matí. El tic‐tac del rellotge em desperta. Amb prou feines obro els ulls, però puc percebre la foscor de la matinada. Són moments en que intento destriar de la meva ment el que és realitat i el que no. Mica en mica separo el somni nocturn del que és la meva vida quotidiana. Res a veure entre el que sóc i què vull ser.
Un estel de boira espessa voreja encara els meus ulls, però el meu cos demana mobilitat. És l’únic moment del dia en que sóc capaç de fer treballar més parts del meu cos alhora. M’estiro, tot jo, en un moviment ondulat. Tot comença en els dits del peu, que es transformen en extremitats fràgils a punt de rompre, com el vidre. A tot això, i mentre els muscles de les cames s’endureixen, els meus braços s’allarguen en direcció contrària buscant l’infinit del plaer d’un que se sent viu. A la vegada que els dits de les mans es fan forts, la boca s’obre formant una figura el·líptica de proporcions inimaginables segons abans, causant dolor a les mandíbules. Igualment, els ulls es tanquen amb força i retornen, lentament, a buscar la poca claror que hi ha a l’habitació, ara ja sense l’estel de boira davant meu. Tot va tornant a la normalitat del quefer diari. El somni queda enrere, atrapat en els llençols bruts de la suor que provoca la calor d’estiu, aquí, al paradís.
Camino descalç sobre les rajoles, que no fan més que recordar-me amb la seva escalfor, la calor que he passat durant la nit, tot i que no m’ha privat de somiar un dia més. Surto a la terrassa on canten els ocells més matiners, amb melodies tendres que envolten el meu oïda, com guiant‐me a la trobada diària amb els meus dos companys que sempre m’esperen per compartir, junts, els millors deu minuts del dia.
Un dels companys és un balancí antic que vaig comprar en una tenda d’antiguitats. Una sola mirada em va bastar per saber que tenia molts anys, però alhora sabia que resultaria molt còmode. Mai hagués pensat que un bitllet de dos mil pessetes arribaria a ser tan confortant.
Esquelet de fusta obscura, rosegada pel pas del temps i dels cops, i amb una tela rasposa però suau al tacte que s’emmotlla al meu cos quan m’hi sento, el balancí em resulta familiar per la seva forma. De figura allargada, amb línies corbes perfectament treballades a mà, em recorda a la pedra de moldre cacau a mà que tantes i tantes vegades havia vist en la meva infantesa. I el cert és que al seure’m, cada matí, passa per sobre meu el corró que destria de mi la closca i la llavor. El bo i el dolent. Regalimen, gota a gota, espesses com ho feia el cacau al ser esmicolat, totes les virtuts i defectes que tinc.
L’altre company, a qui no puc renunciar cada matí si la naturalesa m’ho permet, és el sol. La seva llum i força és la que em dóna l’aliment per tal que la meva ànima visqui aliena a mi mateix. Hi ha dies en que no apareix, perquè el destí així ho determina, i aquests dies no tenen el mateix sentit. Assegut a la pedra antiga de moldre cacau i bevent dels rajos del sol, visc els millors instants del dia. Reflexionant. Pensant. Intentant trobar‐hi una explicació a tot plegat.
Veure despuntar la primera claror del matí, ser testimoni del naixement diari de mils éssers vius i observar com la muntanya tallada a cops de mestre, i dotada d’una forma capritxosa i peculiar que abraça aquella vall plena de verdor, és el que m’ajuda en els dies en que el somni s’ha apropat a la realitat. Tot plegat m’ajuda a seguir en el meu somni, tot i estar despert, desitjant convertir‐lo en realitat.
El temps es paralitza, allà assegut, i aquests deu minuts en què el sol posa en moviment la vida de la vall, són instants eterns dins meu. Cada segon es transforma en mil pensaments, mil idees, mil records. Cada minut és un conjunt de sensacions inexplicables, un conjunt de sentiments que acceleren els batecs del meu cor. Els deu minuts són vida.
Quan el balancí perd la força del moviment que jo havia provocat deu minuts abans amb els meus peus, i quan el sol ja m’abraça per complet mentre el xiuxiueig dels ocells comença a diluir‐se entre el soroll que provoca la posta en marxa de tanta i tanta gent, és quan retorna en mi el sofriment que havia deixat abans de somiar. Comença aquí la meva vida, la realitat. Però això és quelcom que no em ve de gust explicar. Prefereixo quedar‐me amb els deu minuts diaris que em donen felicitat interior per viure tot el dia. Deu minuts que són capaços de retenir dins meu qualsevol pensament de frustració, enyorança, desengany o error.
Deu minuts de vida que valen molt més que vint‐i‐tres hores i cinquanta minuts de realitat.