Sa besada és aquell tacte que tu em dones, quan no toca. És aquella gota d’esperança quan els meus llavis s’eixarreeixen de tristor. Sa besada és un univers d’emocions, fòrmules decimals amb finals inesperats i múltiples solucions. Sa besada som tu i jo.
Una calça estesa bramant al vent la llibertat que se li nega, una vegada més. Una calça aerostàtica que oneja a impulsos mentre la calor l’ha salsit, una tarda càlida a cops de desig. Una calça vergonyosa apocada al no res, ja de nit, mentre abrivadament sura sota el teu alè.
El teu alè als meus pulmons, és com l’aire càlid de xaloc: m’abraça i em fa feliç. La manyaga amb que m’envolta em fa somriure; som punts suspensius dins l’univers dubitatiu. Són pessigolles; tocar-te el cos sense tocar-te’l perquè toco l’ànima que vas regalar-me.
El buit és un espai obert ple de pors i oportunitats. És aquell instant que perds mentre t’acaronen els dubtes i t’esbaldregues, marge avall. El buit és el niu esterrossat que construires per fer-te gran.
Aquest ofec, altra vegada. Aquesta paraula a la gola, muda, sorda, inexpressiva. La por. El plor. La vida. Tu i jo.
Té una mirada inquietant, però alhora, és brillant. Una mirada que em punxa l’ànima, que no s'enutja. Té una mirada perversa, però que amb mi conversa, i junts passem estones i fem sonar aquelles poesies que els nostres llavis acaronen de nit, i de dia. Té una mirada que amb paraules no parla, i m’agrada.
Si fos per tu diferent a tot el que coneixes i que et resta a hores d’ara per conèixer... Si fos per tu l’ànima de la que t’enamores com ben segur el teu cor deu merèixer... Si fos per tu com el far que de jove somiaves que et guiava sempre per on tu volies... Si fos com l’adolescent aquell que anhelaves i que dins el teu cor protegit el tenies... Si fos... Si fos... Però no sóc... Ni la dolçor de la mel que les abelles treballen; Ni la força de l’aroma que les roses perfumen; Ni sóc res dins el teu cor. Només un instant, un moment. Una lletra, pur sentiment, que brolla amb la força d’un batec allà dins el teu cor, com un lament. Si fos aquella llàgrima que ara et cau, galtes en avall... Si fos aquell pensament que ara rau, just en el teu cap... Només amb això en seria de feliç, puix algun dia estaràs amb mi.
Vet-aquí que els dies sens tu són com dies sens aire, lents; com nits fredes i estàtiques que m’amanyaguen dolça, però fredament. La teva veu regalima, encara a dia d’avui, pels meus oïdes, doncs ja fa jorns que són orfes dels silencies amb que m’aconseguires. El sabor de la teva primera besada rau dins meu, fruit d’una imaginació que engalana els meus pensaments amb records de joia i plena satisfacció. Com nits fredes i estàtiques que m’amanyaguen dolça, però fredament. Regales besades aerostàtiques d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. La teva mirada, avui, és dòcil i parla d’un petó monocromàtic, regalat en aquest gran univers que n’és l’amor, un do majestàtic. Potser ja ni et queda aire, ni forces per parlar en veu alta amb mi; potser no tens espai al teu cor per fer-m’hi un racó petit. Em furts mon cor per unes hores sense importar-te si seran dies o setmanes; mes ara sóc jo l’ésser purament fràgil d’aquest univers fosc buit de clarianes. Com nits fredes i estàtiques que m’amanyaguen dolça, però fredament. Regales besades aerostàtiques d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent.
Camines sobre una platja de vidres trencats, tot pensant que les ales et permetran obviar aquest dolor. Però com has de volar si les teves ales són de plom, i tu, ets una nina de cotó?
Estimo. Estones. Moments. I algun aroma. O aquell arbre que em fa ombra, quan la por m’abraona. Estimo. Essències. Mirades. Intangibles paraules. Síl•labes que s’ofeguen quan em parles d’amor i esperances.
