S’eixuga el tronc lluent del vell arbre encara viu. La pluja cessa i el terra encara és humit. Somnis aparcats en el niu d’aquell esperit jovent. Com quan érem infants i corríem sense parar, a jugar sota les branques avui orfes de canalla. Jocs que ara puc estripar en el record d’un sol instant.
T’explicaré aquella història d’amor de dos astronautes. Un, amb els peus a terra. L’altre, amb el cap als núvols. I trobar-se, una quimera.
Quan em mires, em despulles. I em fas l’amor salvatge dins aquell bosc tropical; on els teus petons són humitat, i els teus racons, paradís de sorpreses emocionals.
La por. És una constant variable, atzarós camí ple de sotracs buit d’esperances. Buit de tot. La por. Aquella amistat que hom no vol. Però que, tard o d’hora, a tothom se li apareix.
Pensaves que hi eres, allà, comptant els dies i les hores; i els minuts. Però el teu cap transitava una òrbita interestel·lar, camí a Venus. Sense rumb.
Somio en aquelles nits tòrrides abocats al desastre absolut sota aquella figuera salvatge; mig folls, mig nus. Però entregats l’un a l’altre, mentre la figa, ja madura poc a poc s’atansa i l’èxtasi ja no s’atura.
Tot n’és ple de color blanc. Tot, menys el meu cor, ara fosc i apagat, trist i badívol, de tu, del teu amor puix ja no m’estimes. Ni a mi, ni tan sols el blanc dels meus ulls.
S’engata de vi, l’ànima, no jo. I em fa caminar, zigzaguejant, buscant, crec, la sortida. I l’escalfor, i la serenitat, i una abraçada, i aquella pastilla, que em tregui aquest mal d’amor.
S’ofega mon ànima en aquest got, brut de vi dolç. I s’enutja, i s’embruta i s’enceta la ferida, de la que brolla ma vida, dins aquest got brut de vi dolç.
Plou, i ses gotes humides banyen es teu rostre, miratge de tot el que vas ser en el passat. Plou, i ses gotes rellisquen galta avall, confonent-se amb ses llàgrimes que broten d'uns ulls plorosos que fan silencis ofegats. Hom parla de tu, però els meus ulls ja no saben on vas.
