Es matí ha despertat,
en blanc i negre.
Som peces d'escacs
fent una partida interminable.
Si tu mous aquí,
jo moc allà.
Si tu avances,
jo em desplaço per menjar-te
la peça.
I quan tinc un escac,
ets tu qui apuntes amb destresa
i te la menges.
Me pas la vida fent regals
i fins avui no he sabut
que el regal d'aquesta vida,
quin absurd,
soc jo.
Fa temps que no estripo papers
amb la il·lusió d'un infant
que obre el seu regal.
Els meus ulls cobdicien
avui i sempre
els regals aliens
que mai no m'han arribat.
I segueix la partida interminable,
a trenc d'alba.
Escac i mat, me diuen,
serenament.
I el rei, oh pobre rei,
mor d'amor una altra vegada,
i m'embolic
i som el regal que ningú
no pensava.
M'encantaria perdre'm
dins la immensitat de la teva mirada,
entre la fragilitat dels teus dits;
ser un punt suspensiu als teus llavis
quan em dius la paraula t'estim.
I així, de cop, ser part de tu,
i tu, també de mi.
Sa baldufa
és una peça
inconformista.
No atura mai quieta.
Vol conèixer món
i veure fins on pot arribar,
amb una empenta.
Sa baldufa
t'estima,
però no t'ho diu
per si sa vida
vos allunya.
Ella sap
que si la lligues
i l'empenys
serà perquè
l'estimes.
I tant se val
on acabi quieta.
El buit és la negror
que t’absorbeix
a compta-gotes.
Una taca tumoral
que s’aferra
i no t’abandona.
És l’abraçada
que ja no et donen.
Aquella frase que no ets,
quan parlen a la teva ombra.
És buit és ser invisible
quan hi ets;
arraconat
on no hi ha res.
El clapoteig de la pluja
contra el sòl,
és com quan
fas bategar la tremuja
del meu cor
on hi acumules
mirades,
i petons,
i abraçades,
i paraules
per igual.
I em manté viu,
fins i tot
allò que no dius,
aquella frase
que no escrius,
però que sents
com l'escalfor del caliu
d'una tarda d'hivern,
quan t'apropes a prop meu.
Aquest t'estim
no és per enamorar-te.
Ni per guarnir-te,
temporalment,
amb una rosa
que es musteeix.
Ni per regalar-te
paraules
robades al vent.
Aquest t'estim és
un compromís que neix
un vint-i-tres d'abril
amb un martell rodó
dins una esfera infinita
d'amor.
Aquest t'estim
no és per estar amb tu.
Sino perquè tu
aprenguis a estar amb tu,
per poder ser amb mi,
un altre vint-i-tres d'abril.
Menjar-te
el melic,
mentre dorms,
mentre fantaseges
on et tocaré
el proper cop.
Menjar-te
els llavis,
perquè tinc gana,
mentre anheles
que ho faci fins
i tot de matinada.
Menjar-te
a tota hora.
Mentre somrius
i m’abraces
tota l’estona.
T’he somiat,
però no hi eres.
Mentre t’esperava
he clapotejat
desitjos
i esperances
contra el mur
de les meves pors.
Però tu,
altívola,
rebeca i exigent,
esperaves un somni
policrom,
sense basarda,
un espai badívol
al meu cor.
La foscor
d’una nit freda
és com la decisió
que no prens;
dubtes,
camines porugament,
balboteges quatre paraules,
i fas messions
amb el diable.
Et fas gran de braços
per trobar
on recolzar-te,
però el que busques
és l’abraçada
que et manca.
Crits a la foscor.
Només silenci
dins l’espectre
electro magnètic.
Tic. Tac.
Caminen sigiloses
les agulles
del vell
rellotge de paret,
mentre passen de puntetes,
del passat
al present.
Tic. Tac.
Caminent tranquil·les
les agulles,
com qui va a la feina,
i a casa,
i al bar,
i de passeig.
I desperten
i tornen a començar.
Tic. Tac.
"Escolta",
li diu la gran
a la petita.
"Tu en saps res
del futur?".
"El futur?",
pregona la petita,
"El futur és allò
que ve abans
del tic
però no més tard
del tac".
