La mirada

La mirada
Té una mirada inquietant,
però alhora, és brillant.
Una mirada que em punxa
l’ànima, que no s'enutja.

Té una mirada perversa,
però que amb mi conversa,
i junts passem estones
i fem sonar aquelles poesies
que els nostres llavis acaronen
de nit, i de dia.

Té una mirada que amb paraules no parla, 
i m’agrada.

Si fos

Si fos
Si fos per tu diferent a tot el que coneixes 
i que et resta a hores d’ara per conèixer... 
Si fos per tu l’ànima de la que t’enamores 
com ben segur el teu cor deu merèixer...

Si fos per tu com el far que de jove somiaves 
que et guiava sempre per on tu volies...
Si fos com l’adolescent aquell que anhelaves 
i que dins el teu cor protegit el tenies...

Si fos... Si fos... Però no sóc...
Ni la dolçor de la mel que les abelles treballen; 
Ni la força de l’aroma que les roses perfumen; 
Ni sóc res dins el teu cor.
Només un instant, un moment.
Una lletra, pur sentiment,
que brolla amb la força d’un batec
allà dins el teu cor, com un lament. 

Si fos aquella llàgrima que ara et cau, 
galtes en avall...
Si fos aquell pensament que ara rau, 
just en el teu cap... 

Només amb això en seria de feliç, 
puix algun dia estaràs amb mi. 

Besades aerostàtiques

Besades aerostàtiques
Vet-aquí que els dies sens tu
són com dies sens aire, lents;
com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 

La teva veu regalima, encara
a dia d’avui, pels meus oïdes,
doncs ja fa jorns que són orfes
dels silencies amb que m’aconseguires. 

El sabor de la teva primera besada
rau dins meu, fruit d’una imaginació
que engalana els meus pensaments
amb records de joia i plena satisfacció.

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament.
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

La teva mirada, avui, és dòcil
i parla d’un petó monocromàtic,
regalat en aquest gran univers
que n’és l’amor, un do majestàtic. 

Potser ja ni et queda aire, ni forces 
per parlar en veu alta amb mi;
potser no tens espai al teu cor
per fer-m’hi un racó petit. 

Em furts mon cor per unes hores
sense importar-te si seran dies o setmanes;
mes ara sóc jo l’ésser purament fràgil
d’aquest univers fosc buit de clarianes. 

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

S’estaca

S’estaca
T’asseus, i m’esperes.
I mentre esperes, jo espero veure’t.
Frisso d’arribar,
i seure
i contemplar
i fer-te parlar quan no pots parlar,
perquè amb mi,
els teus silencis no són neguits,
sinó desig.


I mentre em desitges,
dues croquetes al meu plat.  
I comença l’àpat. 
Somriures.
Més silencis.
Preguntes.
I les croquetes, al plat.
Perquè soc incapaç de punxar-les
mentre em miris així.


Menja-les, em dius.
I no em parles de les croquetes,
sinó d’aquelles avellanes
que són els teus ulls brillants,
cada cop que em sents,
cada cop que em mires,
cada cop que et faig somriure.


Menja-les. 
Però no ho diguis a ningú.

La cançó

La cançó
No se on vols anar,
ni si amb mi tu vols estar.
Canta amb mi al meu costat
aquesta nit de març glaçat.


Aquesta nit vull estar amb tu
i respirar dels teus pulmons
vull sentir el teu cos nus
ballant la dansa de l'amor.


Puc notar els teus batecs
quan estem junts pell a pell;
fer-me arribar al teu món
on tu siguis lluna, i jo el teu sol.

Enamorar

Enamorar
Enamorar(-te)
és fer petons sense tocar(-te.).

És allargar un braç a la distància
i saber-te fràgil com l'orquídia tropical;
a cops salvatge, a cops dòcil,
però sempre amb mirada angelical.

Enamorar(-te)
és arribar a l'ànima sense mirar(-te).

És deixar desprotegida l'ànima
sota aquest ciprelló rosat de tardor.
Nua. Completament alliberada
de misèries i transtorns.

Enamorar(-se).
Enamorar(-te).
Enamorar(-me).