MicroPoesia

Dins un avió de paper... 
cantant a Joan Miquel Oliver... 
dins del cotxe, finestres avall, 
sentint l’aire al meu davant. 
Bombolles de color
que esclaten amb el petó.

Si tu ets el yin,
jo ja seré el yang.
Si tu ets la nit,
jo ja seré el dia.
Per gaudir d’aquests pocs minuts
en que dia i nit s’abracen junts. 

Petons com penyores; 
amb gust salat, 
amargant
i passat, 
atrapats
a l’estomac,
fent un mal constant. 

Silencis com tisores; 
trencats,
estripats, 
esmicolats, 
i reagrupats 
formant un collage. 

Paraules empegueidores; 
que són disgustos ofegats, 
aniquilats,
trepitjats, 
esclafats.
Però per tu tot és art! 

Distàncies esfereïdores; 
penya-segats
alts
i esverats; 
batecs consumats,
innats,
afectats,
per la misèria d’un instant. 

Barrancs i caminois,
pedres i forats,
vigília permanent que a tots ens dones.
Així ets tu, serreta llonga,
sa serra de Tramuntana,
la meva estimada,
imponent i forta,
i que vetlla la vall
on vaig néixer.
Lletania. 

Branques d’olivera
plenes d’oliva verge,
molta verda i molta negra;
i amb les muntanyes enfarinades, 
i pins i alzines,
que es barallen per sobreviure,
a la teva delicada pell, 
esquinçada per cingles
i embellida pel verd
salvatge, que et dona el temps.

Lluny de tu,
molt lluny de la teva perfilada capriciosa,
amb becs i planures,
amb gorgs i algunes curves,
que a hom aclapares
amb la teva voluptuosa figura. 

De pètals humils, així ets tu,
que deixes caure, un a un,
trossets de la teva essència
com l'infant mostra sa innocència.