MicroPoesia

Mentre féiem l'amor
aquella nit d'hivern,
gèlida i humida,
cos a cos,
estàvem fent també
el poema de la nostra vida.

En aquest camp apiguetat, 
(que ets tu)
de taques que em tornen boig; 
cabells obscurs, 
(arinxolats)...
Vull escalar-te com al Mont-Roig. 

M’encomano als meus somnis, 
m’encomano a somniar amb tu 
potser avui,
potser demà... 
qui sap quan arribaràs?
Sols sé que en aquest somni,
jo sóc l’escalador que et vol coronar. 

Desfullo la margalida, 
pètal sí
pètal no 
pètal sí
pètal no...
i oh no! 
S’acaben mons esperances, 
puix diluïda queda 
el que era una flor sana. 

Neguits de llargues estones
que són ara mal dels mals,
del meu pensar,
del meu actuar; 
atziacs dies que vindran
o tard 
o d’hora
o qui sap si mai. 

Tramuja que alberga
esperances molt i molt sinceres;
sé que és pur el teu afecte
tens por? a què esperes?;
I un somni ens xiuxiueja:
mallerenga, mon cor ja desespera 

Jugar a ser jutge dels teus
ulls és un joc en el que tu esculls
si mirar-lo o mirar-me,
si parlar-li o parlar-me. 
Sols et dic que a trenc d’alba
esperaré per encalçar-te. 

He pujat sense bitllet
sense sabates ni diners,
mes vull que hi hagi un demà
en que no sigui arriscat
estimar-te i mirar-te
i per sobre de tot, poder besar-te.

Bon dia des de la via
pujat en el vell tramvia
que sens pausa em duu
al país on els teus ulls
són sinònim de vida 
i el meu etern aixopluc. 

Un adéu.
I la vida s’acaba...
...fins que torni a començar. 
El meu hipotàlem et necessita, 
així que tornaràs
per a segregar
tot allò que precisa...
el meu cor apagat!