Mentre féiem l'amor aquella nit d'hivern, gèlida i humida, cos a cos, estàvem fent també el poema de la nostra vida.
Poema d’amor

Mentre féiem l'amor aquella nit d'hivern, gèlida i humida, cos a cos, estàvem fent també el poema de la nostra vida.
En aquest camp apiguetat, (que ets tu) de taques que em tornen boig; cabells obscurs, (arinxolats)... Vull escalar-te com al Mont-Roig.
M’encomano als meus somnis, m’encomano a somniar amb tu potser avui, potser demà... qui sap quan arribaràs? Sols sé que en aquest somni, jo sóc l’escalador que et vol coronar.
Desfullo la margalida, pètal sí pètal no pètal sí pètal no... i oh no! S’acaben mons esperances, puix diluïda queda el que era una flor sana.
Neguits de llargues estones que són ara mal dels mals, del meu pensar, del meu actuar; atziacs dies que vindran o tard o d’hora o qui sap si mai.
Tramuja que alberga esperances molt i molt sinceres; sé que és pur el teu afecte tens por? a què esperes?; I un somni ens xiuxiueja: mallerenga, mon cor ja desespera
Jugar a ser jutge dels teus ulls és un joc en el que tu esculls si mirar-lo o mirar-me, si parlar-li o parlar-me. Sols et dic que a trenc d’alba esperaré per encalçar-te.
He pujat sense bitllet sense sabates ni diners, mes vull que hi hagi un demà en que no sigui arriscat estimar-te i mirar-te i per sobre de tot, poder besar-te.
Bon dia des de la via pujat en el vell tramvia que sens pausa em duu al país on els teus ulls són sinònim de vida i el meu etern aixopluc.
Un adéu. I la vida s’acaba... ...fins que torni a començar. El meu hipotàlem et necessita, així que tornaràs per a segregar tot allò que precisa... el meu cor apagat!