Monòleg 44: de medalles i victòries

Featured Video Play Icon

Uep, com va?

L’altre dia es va produir un fet curiós, i no parlo de la inflamació d’ovaris de na Vergés (per cert, n’Argimon segur que li pot pegar una ullada i posar-t’hi un poc de pomada). Mentre tot twitter mirava el vídeo de la bandera espanyola sortint volant de l’Ajuntament de Sabadell, tres-cents mil milions de militars espanyols es posaven la una dosi contra la Covid. Que a veure, quan van sortir en una roda de premsa del Ministerio de Sanidad, dient que tindrien cura de la salut de tots, no van enganyar a ningú. Que a més, ho fan sempre amb medalles, que no sé d’on surten perquè no han guanyat una puta guerra en els darrers cent anys.

Bé, he dit que lo de la bandera va ser un fet curiós, però no insòlit. I és que aquesta és una imatge que es repeteix massa vegades: posar-nos a cent, orgasmar fins i tot, pensant en que la bandera de les Espanyes desaparegui de tots els ajuntaments i institucions catalanes, sigui perquè la naturalesa fa el que hauríem de fer nosaltres o, simplement, per art de màgia.

A veure, que si fos tant fàcil, tenim el Mag Lari, o el Mago Pop, o cony, el Màgic Andreu que després de cada show es penjava una medalla, me caguen judes.  

Però sent realistes, tombar el règim del 78 no és tan fàcil com fer desaparèixer una bandera. No podem viure de rentes pensant que el primer d’octubre vam guanyar a Espanya, tret que siguis un banc o na Colau. Bé, ella viu de rentes i de partits fatxes, que tot se vos ha de dir, me caguen judes.

El problema és que el poble català és un poble de bona fe. Tant que alguns encara esperen que en Jorge Fernández Díaz posi la dosi contra la covid a la verge a qui va posar una medalla, tot esperant que sobrin uns grams de dosi per la Verge de Montserrat, que la pobre està negre perquè no sap quin dia ha d’anar a votar.

Que aquesta és una altra: si pensam que fent un simple decret de tres punts podem tombar el règim del 78, és que encara no hem après res.

Per tant, per favor, el 14 de febrer, i com a mesura excepcional, tots a votar amb mascaretes, guants, gel i ginebra si fa falta. Res els hi farà més ràbia que els catalans celebrem Sant Valentí declarant el nostre amor per Catalunya.

I quan sortim de votar, ens penjam una medalla. Que aquest partit, l’hem de guanyar.

Besades aerostàtiques

Besades aerostàtiques
Vet-aquí que els dies sens tu
són com dies sens aire, lents;
com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 

La teva veu regalima, encara
a dia d’avui, pels meus oïdes,
doncs ja fa jorns que són orfes
dels silencies amb que m’aconseguires. 

El sabor de la teva primera besada
rau dins meu, fruit d’una imaginació
que engalana els meus pensaments
amb records de joia i plena satisfacció.

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament.
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

La teva mirada, avui, és dòcil
i parla d’un petó monocromàtic,
regalat en aquest gran univers
que n’és l’amor, un do majestàtic. 

Potser ja ni et queda aire, ni forces 
per parlar en veu alta amb mi;
potser no tens espai al teu cor
per fer-m’hi un racó petit. 

Em furts mon cor per unes hores
sense importar-te si seran dies o setmanes;
mes ara sóc jo l’ésser purament fràgil
d’aquest univers fosc buit de clarianes. 

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

Monòleg 43: Vull butà (Pere Jota)

Featured Video Play Icon

Nou monòleg d’en Pere Jota: Vull butà.

Votar, no votar. Què voleu que vos digui. Jo no sé si s’havia de votar ara, d’aquí un mes o mai. No ho sé. No sóc epidemiòleg, ni metge, ni res. De fet, els únics estudis que tinc són una maqueta de Walt Disney Studios, que tenc a mig fer. Per tant, no soc la persona més indicada per opinar al respecte. Però opinaré.

Crec que puc dir que els catalans ja hem votat massa vegades darrerament, me pareix a mi. Si el procés català hagués anat tant ràpid com vegades hem votat ja aniríem per la sisena república, caguenjudes.

Què voleu que vos digui: arriba un punt que les eleccions autonòmiques a mi no me posen: són com les votacions a delegat de primària. Quan surts escollit només frisses d’arribar a casa per explicar-ho als pares. Som delegat, som delegat. Ah, molt bé, te diuen. I quines responsabilitats tens? (Callat). “Ehhh… repartir els exàmens…”. “També recollir-los”. “Apuntar a la pissarra qui xerra”. “Oh, quines feines més interessants…” te diuen els pares. I tu content perquè te creus important, sense saber que més de mitja classe no te pot suportar.

I així anem. Sempre tendrem algú per damunt que ens dirà què podem i què no podem fer, i un poble per davall que no entendrà que t’agenollis i te les empassis totes.

Però bé, hi ha una dada que us ha passat per alt a la majoria: dia 30 de maig, que ja vorem si podem votar, és Santa Joana d’Arc. Si ho recordem, Joana d’Arc era aquell personatge que folclòricament es representa per haver estat al front dels exèrcits francesos guanyant diverses batalles als anglesos. Diuen alguns que es tractava d’una operació de màrketing per aixecar la moral als francesos, perquè en realitat ella només duia l’estàndard. Anava amb la bandereta amunt i avall, que és el que seguirem fent aquí després de les eleccions autonòmiques, siguin quan siguin.

En qualsevol cas jo no me quedaré a casa. Ho tenc clar. No votar a les autonòmiques és donar més poder al que està més amunt. Per tant, jo vull votar.

Eh, me puges dues bombones, per favor. Escolta, tu no eres el delegat de la classe de primaria? Sí, te record… Ara reparteixes butà? Venga, puja-me’n dues. Si, el quart, sense ascensor. Au venga, que tu estàs fort, caguenjudes.