Monòleg 54. El dia de La Mona (humor amb en Pere Jota)

Featured Video Play Icon

Uep, com va?

Tants anys a Catalunya sentint a xerrar del dia de la Mona, i resulta que ara sé, per fi, el que és. Jo em pensava que el dia de la Mona representava una llepolia, una golafreria, un sobresou que se treuen els xocolaters, saps que te vull dir? I resulta que el dia de la Mona és tot lo contrari. No en té res de llépol ni de dolç. Més aviat és cacau pur, amarg com la democràcia espanyola. Això sí, no deixa de ser un marrón com una casa de pagès.

Ara sé, per fi, que La Mona és una senyora amargada, amb es cap buit com ses figures de xocolata i empalagosa com una mala cosa. La Mona, coneguda popularment com La Monasterio, és aquella figura de xocolata que ningú no vol, però que molta gent compra perquè les altres figures són sempre el mateix: tot i que canviï la forma, mantenen el mateix gust i el mateix aroma de sempre.

Per tant, jo propòs als pastissers del nostre petit país que facin mones amb gustos diferents, que no ens passi el mateix que passa al país veïnat, que mengen sa mateixa Mona des de fa més de 60 anys, saps que te vull dir.

No sé, hauríem de ser capaços d’evolucionar una mica, o anirem a remolc d’ells. Mona de trinxat de la Cerdanya, per exemple. O mona de botifarra amb seques, per alliberar pressions interiors. O mona de cargols a la llauna, per exemple. 

Això sí, si hem d’innovar, per favor, que sigui amb gent de nova fornada.

Que no vos passi com li va passar a mu mareta.

S’altre dia va venir una amiga a dinar i li vaig demanar si podia posar el bacallà en remull.

Al cap d’una estona, vaig sentir xof xof xof a la cuina, i vaig pensar, “Què putes ha fet? Ha posat el bacallà viu en remull o què?”. Caguenjudes, quan vaig entrar allà de dins. Mu mare estava asseguda davora sa pica posant en remull el bacallà, saps que te vull dir?

Mamà què fas? Per favor! Què fas? Que aquest bacallà ja està passat

Au venga, telefona al telepizza, que serà més pràctic.

Avui plou

Avui plou
El clapoteig de la pluja 
contra el sòl, 
és com quan 
fas bategar la tremuja 
del meu cor 
on hi acumules 
mirades, 
i petons, 
i abraçades, 
i paraules 
per igual.

I em manté viu,
fins i tot
allò que no dius,
aquella frase
que no escrius,
però que sents
com l'escalfor del caliu
d'una tarda d'hivern,
quan t'apropes a prop meu.

Vint-i-tres d’abril

Vint-i-tres d’abril
Aquest t'estim 
no és per enamorar-te. 
Ni per guarnir-te, 
temporalment, 
amb una rosa 
que es musteeix. 
Ni per regalar-te 
paraules 
robades al vent. 

Aquest t'estim és
un compromís que neix
un vint-i-tres d'abril
amb un martell rodó
dins una esfera infinita
d'amor.

Aquest t'estim 
no és per estar amb tu. 
Sino perquè tu 
aprenguis a estar amb tu, 
per poder ser amb mi,
un altre vint-i-tres d'abril.

La foscor

La foscor
La foscor 
d’una nit freda 
és com la decisió 
que no prens; 
dubtes, 
camines porugament, 
balboteges quatre paraules, 
i fas messions  
amb el diable.  

Et fas gran de braços 
per trobar 
on recolzar-te, 
però el que busques 
és l’abraçada 
que et manca.

Crits a la foscor.  
Només silenci 
dins l’espectre 
electro magnètic.

El futur.

El futur.
Tic. Tac.  
Caminen sigiloses 
les agulles
del vell 
rellotge de paret,
mentre passen de puntetes,
del passat 
al present.

Tic. Tac.
Caminent tranquil·les
les agulles,
com qui va a la feina,
i a casa,
i al bar,
i de passeig.
I desperten
i tornen a començar.

Tic. Tac. 
"Escolta", 
li diu la gran 
a la petita.
"Tu en saps res
del futur?".
"El futur?",
pregona la petita,
"El futur és allò
que ve abans 
del tic
però no més tard 
del tac".