Sa baldufa és una peça inconformista. No atura mai quieta. Vol conèixer món i veure fins on pot arribar, amb una empenta. Sa baldufa t'estima, però no t'ho diu per si sa vida vos allunya. Ella sap que si la lligues i l'empenys serà perquè l'estimes. I tant se val on acabi quieta.
El buit és la negror que t’absorbeix a compta-gotes. Una taca tumoral que s’aferra i no t’abandona. És l’abraçada que ja no et donen. Aquella frase que no ets, quan parlen a la teva ombra. És buit és ser invisible quan hi ets; arraconat on no hi ha res.
Uep, com va?
Tants anys a Catalunya sentint a xerrar del dia de la Mona, i resulta que ara sé, per fi, el que és. Jo em pensava que el dia de la Mona representava una llepolia, una golafreria, un sobresou que se treuen els xocolaters, saps que te vull dir? I resulta que el dia de la Mona és tot lo contrari. No en té res de llépol ni de dolç. Més aviat és cacau pur, amarg com la democràcia espanyola. Això sí, no deixa de ser un marrón com una casa de pagès.
Ara sé, per fi, que La Mona és una senyora amargada, amb es cap buit com ses figures de xocolata i empalagosa com una mala cosa. La Mona, coneguda popularment com La Monasterio, és aquella figura de xocolata que ningú no vol, però que molta gent compra perquè les altres figures són sempre el mateix: tot i que canviï la forma, mantenen el mateix gust i el mateix aroma de sempre.
Per tant, jo propòs als pastissers del nostre petit país que facin mones amb gustos diferents, que no ens passi el mateix que passa al país veïnat, que mengen sa mateixa Mona des de fa més de 60 anys, saps que te vull dir.
No sé, hauríem de ser capaços d’evolucionar una mica, o anirem a remolc d’ells. Mona de trinxat de la Cerdanya, per exemple. O mona de botifarra amb seques, per alliberar pressions interiors. O mona de cargols a la llauna, per exemple.
Això sí, si hem d’innovar, per favor, que sigui amb gent de nova fornada.
Que no vos passi com li va passar a mu mareta.
S’altre dia va venir una amiga a dinar i li vaig demanar si podia posar el bacallà en remull.
Al cap d’una estona, vaig sentir xof xof xof a la cuina, i vaig pensar, “Què putes ha fet? Ha posat el bacallà viu en remull o què?”. Caguenjudes, quan vaig entrar allà de dins. Mu mare estava asseguda davora sa pica posant en remull el bacallà, saps que te vull dir?
Mamà què fas? Per favor! Què fas? Que aquest bacallà ja està passat
Au venga, telefona al telepizza, que serà més pràctic.
El clapoteig de la pluja contra el sòl, és com quan fas bategar la tremuja del meu cor on hi acumules mirades, i petons, i abraçades, i paraules per igual. I em manté viu, fins i tot allò que no dius, aquella frase que no escrius, però que sents com l'escalfor del caliu d'una tarda d'hivern, quan t'apropes a prop meu.
Aquest t'estim no és per enamorar-te. Ni per guarnir-te, temporalment, amb una rosa que es musteeix. Ni per regalar-te paraules robades al vent. Aquest t'estim és un compromís que neix un vint-i-tres d'abril amb un martell rodó dins una esfera infinita d'amor. Aquest t'estim no és per estar amb tu. Sino perquè tu aprenguis a estar amb tu, per poder ser amb mi, un altre vint-i-tres d'abril.
Menjar-te el melic, mentre dorms, mentre fantaseges on et tocaré el proper cop. Menjar-te els llavis, perquè tinc gana, mentre anheles que ho faci fins i tot de matinada. Menjar-te a tota hora. Mentre somrius i m’abraces tota l’estona.
T’he somiat, però no hi eres. Mentre t’esperava he clapotejat desitjos i esperances contra el mur de les meves pors. Però tu, altívola, rebeca i exigent, esperaves un somni policrom, sense basarda, un espai badívol al meu cor.
La foscor d’una nit freda és com la decisió que no prens; dubtes, camines porugament, balboteges quatre paraules, i fas messions amb el diable. Et fas gran de braços per trobar on recolzar-te, però el que busques és l’abraçada que et manca. Crits a la foscor. Només silenci dins l’espectre electro magnètic.
Tic. Tac. Caminen sigiloses les agulles del vell rellotge de paret, mentre passen de puntetes, del passat al present. Tic. Tac. Caminent tranquil·les les agulles, com qui va a la feina, i a casa, i al bar, i de passeig. I desperten i tornen a començar. Tic. Tac. "Escolta", li diu la gran a la petita. "Tu en saps res del futur?". "El futur?", pregona la petita, "El futur és allò que ve abans del tic però no més tard del tac".
Els somriures són escapçalls d’un puzzle inabastable; un abjecte al•legat a la interpretació mentre purgues pecats i emocions. El somriure és una capada de moro a la teva ànima; lleial, persistent, irreductible al pas del temps.
