Besades aerostàtiques

Vet-aquí que els dies sens tu
són com dies sens aire, lents;
com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 

La teva veu regalima, encara
a dia d’avui, pels meus oïdes,
doncs ja fa jorns que són orfes
dels silencies amb que m’aconseguires. 

El sabor de la teva primera besada
rau dins meu, fruit d’una imaginació
que engalana els meus pensaments
amb records de joia i plena satisfacció.

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament.
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

La teva mirada, avui, és dòcil
i parla d’un petó monocromàtic,
regalat en aquest gran univers
que n’és l’amor, un do majestàtic. 

Potser ja ni et queda aire, ni forces 
per parlar en veu alta amb mi;
potser no tens espai al teu cor
per fer-m’hi un racó petit. 

Em furts mon cor per unes hores
sense importar-te si seran dies o setmanes;
mes ara sóc jo l’ésser purament fràgil
d’aquest univers fosc buit de clarianes. 

Com nits fredes i estàtiques
que m’amanyaguen dolça, però fredament. 
Regales besades aerostàtiques
d’un amor furtiu que s’escapa, amb el vent. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *