El passat 27 de març es va presentar a la Sala Clavé de La Unió de Sant Cugat l’obra “L’Espera”, de Pere J. Pastor. Unes setmanes després ja tenim disponible el vídeo de l’actuació. Recordem que va ser interpretada per Montserrat Maranges, Tina Labrador, Rosa Ponsi i Jaume Aler (finalment, Ferran de Juan el va substituir, per malaltia del primer).
“L’espera” ens ubica en una sala d’un hospital on s’hi dona lloc la vida i a la mort; aquella interminable espera entre que rebem una trista notícia i una bona notícia. L’acte es va dur a terme en dues sessions, una pel matí amb la participació dels grups Tallers de Teatre, Teatre a l’Ombra, Magma 2011, Mira-Sol Teatre i El Cercle; i una altra per la tarda amb els grups Espiral, D`Xoc, Pedra i Sang, Oh!Varies, Fila Zero i Tallers Aula de So. Durant el matí hi va fer acte de presència l’alcaldessa de la ciutat, Mireia Ingla.
Aquest passat cap de setmana s’ha dut a terme a Sant Cugat un acte en commemoració pel Dia Mundial del Teatre, organitzat per la Taula d’Arts Escèniques de la ciutat. L’acte s’ha dut a terme al recentment reestrenat teatre de la Unió, concretament a la Sala Clavé, que ha viscut una jornada intensa amb dues maratons de píndoles teatrals que han presentat les entitats sancugatenques.
Una de les píndoles ha sigut “L’Espera”, de Pere J. Pastor, amb la companyia Fila Zero de La Unió. Interpretada per Montserrat Maranges, Tina Labrador, Rosa Ponsi i Jaume Aler (finalment, Ferran de Juan el va substituir, per malaltia del primer), “L’espera” ens ubica en una sala d’un hospital on s’hi dona lloc la vida i a la mort; aquella interminable espera entre que rebem una trista notícia i una bona notícia.
L’acte es va dur a terme en dues sessions, una pel matí amb la participació dels grups Tallers de Teatre, Teatre a l’Ombra, Magma 2011, Mira-Sol Teatre i El Cercle; i una altra per la tarda amb els grups Espiral, D`Xoc, Pedra i Sang, Oh!Varies, Fila Zero i Tallers Aula de So. Durant el matí hi va fer acte de presència l’alcaldessa de la ciutat, Mireia Ingla.
M'encantaria perdre'm
dins la immensitat de la teva mirada,
entre la fragilitat dels teus dits;
ser un punt suspensiu als teus llavis
quan em dius la paraula t'estim.
I així, de cop, ser part de tu,
i tu, també de mi.
Aquest passat cap de setmana més de dues-centes persones han “viatjat” al Carib amb la companyia Fila Zero, qui ha representat l’obra de Jordi Galcerán, “Cancún”, al casal de Mira-Sol.
L’obra “Cancún” conjuga a la perfecció comèdia i dramatisme. En aquest sentit, l’autor, aconsegueix fer del drama una comèdia perquè, si ho pensem bé, Cancún és un drama que molts de nosaltres hem viscut en més d’una ocasió.
Què hagués passat si en comptes de prendre aquella decisió, n’hagués pres una altra? O com m’afecta a mi la decisió que pren una persona propera, i quines en serien les conseqüències si aquesta decisió hagués estat diferent? Tot això és el que planteja “Cancún”.
Dos matrimonis, després de 18 viatges plegats, arriben al Carib. En una nit de festa, la Remei confessa que fa 25 anys va prendre una decisió que podria haver canviat el futur de les dues parelles. Aquesta confessió durà als personatges a viure situacions inesperades, amb moltes dosis d’humor, però amb un fil argumental que fa equilibris amb el dramatisme.
L’obra va ser interpretada per Anna Cadafalch (Remei), Ferran de Juan (Vicenç), Mercè Florentí (Laura) i Joan Llenas (Pau), sota la direcció de Pere J. Pastor. També han ajudat a dur a terme aquesta genial obra en Jordi Solà (ajudant de direcció), Santi Salido (escenografia), Pepa Mogeda (vestuari), Montserrat Maranges (perruqueria), Eulàlia Castañé (maquillatge), Tina Labrador, Rosa Pons i Pilar Andrés (regidoria i utillatge).
La companyia Fila Zero resta a l’espera, ara, de poder dur “Cancún” a altres poblacions catalanes.
Fila Zero prepara l’estrena de Cancún (de Jordi Galceran), sota la direcció de Pere J. Pastor, pels propers 13 i 14 de novembre, al teatre de Mirasol de Sant Cugat.
“Cancún” explica el viatge de dos matrimonis amics des de fa més de vint anys, que tornen a passar unes noves vacances junts. Una nit, després d’un sopar regat amb altes dosis d’alcohol, la Remei farà una confessióque no deixarà a ningú indiferent.
A partir d’aquesta confessió, la realitat i la fantasia s’abraçaran fins el final de l’obra, fent que tot el que coneixíem fins aquell moment es converteixi en una realitat alternativa.
Anna Cadafalch, Ferran de Juan, Mercè Florentí i Joan Llenas són les actrius i actors de Fila Zero que donen vida a la Remei, en Pau, la Laura i en Vicenç.
A la direcció un novell Pere J. Pastor, que s’estrena com a director després de cinc anys fent d’actor en obres com La Passió de Llinars (en el paper de Jesús, amb Till Tall Teatre), Conxorxa (Magma 2011), Toc Toc (Mira-Sol Teatre) o La Vida en un Tren (Taula d’Arts Escèniques de Sant Cugat), entre moltes altres.
Jordi Solà és l’impecable ajudant de direcció, i l’elenc de persones que ajudaran a fer possible aquesta obra està compost per Pilar Andrés i Tina Labrador (regidoria, utillatge), Pepa Mogeda (vestuari), Montserrat Maranges (perruqueria), Eulàlia Castañé (maquillatge) i Santi Salido, qui ha preparat una escenografia espectacular.
Amb les noves regulacions pel COVID 19, l’aforament s’ha ampliat al 100%, així que si no havíeu pogut aconseguir entrades, ja les podeu demanar amb antelació a través d’aquest enllaç.
Sa baldufa
és una peça
inconformista.
No atura mai quieta.
Vol conèixer món
i veure fins on pot arribar,
amb una empenta.
Sa baldufa
t'estima,
però no t'ho diu
per si sa vida
vos allunya.
Ella sap
que si la lligues
i l'empenys
serà perquè
l'estimes.
I tant se val
on acabi quieta.
El buit és la negror
que t’absorbeix
a compta-gotes.
Una taca tumoral
que s’aferra
i no t’abandona.
És l’abraçada
que ja no et donen.
Aquella frase que no ets,
quan parlen a la teva ombra.
És buit és ser invisible
quan hi ets;
arraconat
on no hi ha res.
Tants anys a Catalunya sentint a xerrar del dia de la Mona, i resulta que ara sé, per fi, el que és. Jo em pensava que el dia de la Mona representava una llepolia, una golafreria, un sobresou que se treuen els xocolaters, saps que te vull dir? I resulta que el dia de la Mona és tot lo contrari. No en té res de llépol ni de dolç. Més aviat és cacau pur, amarg com la democràcia espanyola. Això sí, no deixa de ser un marrón com una casa de pagès.
Ara sé, per fi, que La Mona és una senyora amargada, amb es cap buit com ses figures de xocolata i empalagosa com una mala cosa. La Mona, coneguda popularment com La Monasterio, és aquella figura de xocolata que ningú no vol, però que molta gent compra perquè les altres figures són sempre el mateix: tot i que canviï la forma, mantenen el mateix gust i el mateix aroma de sempre.
Per tant, jo propòs als pastissers del nostre petit país que facin mones amb gustos diferents, que no ens passi el mateix que passa al país veïnat, que mengen sa mateixa Mona des de fa més de 60 anys, saps que te vull dir.
No sé, hauríem de ser capaços d’evolucionar una mica, o anirem a remolc d’ells. Mona de trinxat de la Cerdanya, per exemple. O mona de botifarra amb seques, per alliberar pressions interiors. O mona de cargols a la llauna, per exemple.
Això sí, si hem d’innovar, per favor, que sigui amb gent de nova fornada.
Que no vos passi com li va passar a mu mareta.
S’altre dia va venir una amiga a dinar i li vaig demanar si podia posar el bacallà en remull.
Al cap d’una estona, vaig sentir xof xof xof a la cuina, i vaig pensar, “Què putes ha fet? Ha posat el bacallà viu en remull o què?”. Caguenjudes, quan vaig entrar allà de dins. Mu mare estava asseguda davora sa pica posant en remull el bacallà, saps que te vull dir?
Mamà què fas? Per favor! Què fas? Que aquest bacallà ja està passat
Au venga, telefona al telepizza, que serà més pràctic.
El clapoteig de la pluja
contra el sòl,
és com quan
fas bategar la tremuja
del meu cor
on hi acumules
mirades,
i petons,
i abraçades,
i paraules
per igual.
I em manté viu,
fins i tot
allò que no dius,
aquella frase
que no escrius,
però que sents
com l'escalfor del caliu
d'una tarda d'hivern,
quan t'apropes a prop meu.
